Nit de vi i de roses amb un cel d’estrelles... Per tots els dimonis, quina manera de començar! S’han d’evitar els rebles! Què és això? Això és una veueta que pregunta des de l’altre costat d’alguna taula amb cafè, llarg, en got alt, un reble és l’obvietat, l’esperat, cal evitar els rebles i que la paraula recuperi la capacitat de vertigen que perd cada cop que es pronuncia.
Una lluna s’escorre entre les notes del teu pentagrama... Em vols explicar l’últim pinyolet? Crear és situar-se en els límits de l’inefable, cercar l’estremiment de la víscera i contar-lo, la poesia, la literatura, no és escriure una història construïda amb verbs promiscus, no amb putos noms disposats a coquetejar amb qualsevol que s’acosti a la cantonada. Qui parla ara? Ah, és el poeta, que m’espolsa cops d’alcohol i tabac. La literatura és esvaïment i és mirada, de cara, sense aclucar els ulls, a aquest món, a l’altre, al que no s’explica d’una altra manera.
Recorres amb un dit els plecs d’aquesta ànima de dona... Ah, esclar, oblidava això, la condició femenina, dones que parlen de dones des de les dones, retorcen i disseccionen l’emoció fins que la deixen com un galimaties. Qui ha dit això? Que s’identifiqui! Ensumo menyspreu i m’agafen ganes d’escopir.
M’aixeco, recullo el quadern i un bolígraf que es va ficar entre les meves coses, i poso a deu com a testimoni que escriuré a la vora del reble, dempeus sobre el mur que em separa dels somnis, i ho faré amb la veu que tinc i no amb una altra. A la fi, ànima de dona que pidola lector.
