Susanna Barquin

Porto una bona estona tancada al lavabo mentre l"agost canalla inspecciona casa meva, amb especial atenció a la cuina. Fa olor de salfuman i, ara, també de tabac, perquè estic fumant, asseguda a la tapa del vàter, i aprofito per pensar. Això no pot ser tan frívol, en general sembla que les dones ho puguem ser, però com més retorçada sigui la interpretació de qualsevol acció femenina, més s"acosta a la veritat. No pot ser que la Rice m"hagi enviat al noi perquè m"alegri el cos a la seva salut, així, sense més ni més.

En aquestes estava, quan veig un llibre que em va regalar un conegut – ara que ho penso, potser estava confabulat amb la Rice, o amb els coreans, perquè ja no me"n refio de ningú. El títol, Las malas palabras, d"un tal Ariel C. Arango, psicoanalista argentí. Què dimonis significa la C.? Condy també s"escriu amb C. I la Laura va aprendre català amb un argentí... no, no pot ser, la Laura és massa desperta perquè l"enganyin. Si tingués un google a mà, almenys m"entretindria en la cerca, però des del lavabo només se m"acut regirar entre les pàgines, aspirar aromes pesats i deixar volar el cap, a veure si en surt alguna cosa. O no, encara queden amics, suposo.

Mentre busco el capítol dedicat a la Crueltat i Submissió, marco un número amic en el mòbil.

- Hola, estàs treballant?

- Sí i no.

- En què quedem?

- És que estic treballant, però podem parlar. Què et passa?

- Mira en el google aquest nom: Ariel C. Arango. Lletrejo: Almeria, Roma, Almeria, Navarra, Granada, Oviedo.

- No corris tant.

- No has d"escriure els noms de les ciutats, només les inicials.

- Ja ho havia agafat, llesta.

- Es tracta de saber què vol dir la C.

- D"acord, però si escric en el google Ariel C. Arango, trobaré les pàgines on surti la inicial, no el nom sencer.

- Ja... Sí, esclar, però tu ets més llesta que això, oi?

- Doncs no ho sé, potser no, quins pebrots, a veure si et dic que t"ho busquis tu.

- Au, va, que estic tancada al lavabo, no tinc cap ordinador a mà, fes-me el favor.

- Tens caguetes?

- Una cosa semblant. Apa, truca"m ràpid.

- Fins ara.

A veure les crueltats de les "malas palabras". En la història de la guerra – resumeixo el que posa en el capítol – es troben múltiples exemples de sodomia per part dels vencedors com una forma de sotmetre mitjançant una feminització del derrotat.

Déu meu! La Condy va assumir la direcció de l'ocupació de l'Iraq, potser... no pot ser, no. A veure, anem a pams. La Laura diu que està segura que no li agrada la crema de llet, ella és dona, i no sabem com funcionen les dones quan dirigeixen les guerres. O sí que ho sabem? La Thatcher! Arango diu que durant la guerra de les Malvines soldats anglesos van obligar als argentins a posar el cul en pompa quan els van derrotar en una batalla. Això fa pudor de cremat.

- Digues, digues, què has trobat? – M'acaba de sonar el mòbil.

- Res sobre la C., però en alguna pàgines sortia un tal Ariel Sharon. He buscat per Ariel i "malas palabras".

- Coi, noia, hi ha molt jueus que es diuen Ariel o que usen "malas palabras", no em vinguis ara amb la connexió israelita, que prou tinc amb l'orient llunyà.

M"ha penjat. Crec que s"ha enfadat. I el cas és que m'he oblidat que tinc libido.

Fa tant de temps que visc a Barcelona, més de la meitat de la meva vida, que ja en sóc una més, i això es nota sobretot en la sorpresa que em produeix sentit un timbre inesperat, anunci de la presència d"algú darrere de la porta que tanca el meu castell. Abans, quan abans era abans, la gent entrava i sortia de casa meva, però fa anys que exigeixo invitació prèvia, cosa de les ciutats, tan petimetres, tan prudents, tan primmirades, com si una visita fos una invasió i un bon dia una manera d"agredir.

Insisteix i faig l"ullet a l"espiell per veure més bé. Unes dents blanques i tortes em saluden, m"han enxampat. Obro i faig un salt sense moure"m, crec, què hi fas aquí, m"envia la Condolezzia, diu que tens problemes.

I més que en tindré, perquè el del somriure tort és, ni més ni menys, l"agost que es va esmunyir l"estiu passat, el noi insolent que em mirava des de dalt perquè sabia que les meves calors sortien des de dintre. Fa mil anys que ho vaig contar en algun lloc*.

La Rice va diguer de llegir arrossars, pensaria que llençava una indirecta, i aquí el tenim, esperant que m"aparti i el deixi passar. Com no m"he d"enfadar, que una cosa és la fantasia d"un clau canalla contra la paret de qualsevol racó, i una altra ben diferent que se"m presenti a casa el canalla en qüestió i m"enxampi feta una pelleringa.

D"entrada, estic sense depilar, i esclar, a una la pot l"orgull, perquè se sap mona i desitjable sempre que no li doni per competir amb Xita. I després està això dels cabells recollits tipus Pantoja, tan bé que em queden a l"aire o amb un despentinat casualment estudiat. Em ve al cap un anunci de xampú i estic a punt de trucar al coreà perquè em tiri un altre cubell d"aigua bruta al cap, però no em sembla ètic aliar-me amb l"enemic just abans de la batalla. Així les coses, sospiro llargament i confio que aquest agost que s"ha esmunyit a la tardagor es quedi prou temps perquè jo pugui passar-me revista.

*N. de l"A.:Es refereix a una situació anterior en el temps, descrita en el text que segueix: En la solitud, llegeixo que entre els efectes ambientals positius de la irrigació hi ha la creació de zones humides artificials, microclimes i la biodiversitat associada. La gestió agrària de l"agricultura de secà ajuda a combatre l"erosió del sòl i a protegir les zones baixes de les inundacions... M"assalten els dubtes, no sé si sóc davant d"un text tècnic o eròtic, i malgrat que algú confirma que no estic malalta, que això que tinc entre les mans és pornografia d"alt voltatge, desconfio del criteri d"un agost que es refugia entre aires condicionats i temps desorientats. I mentre em debato entre abaixar la temperatura o obrir el balcó, apareix per la porta un home jove de bellesa insolent que vol comprovar si em funcionen els llums d"emergència, em mira des de sota dels ulls i jo rememoro un antic cartell: es fa a mida. Quan se"n va no em diu adéu, no li dic adéu, ni tan sols li he explicat com són els arrossars i com escau de bé als peus nus el contacte amb l"aigua. Ni tan sols ha fet res que no sigui mirar-me per sota dels ulls.

- Laura?

- Per fi! Parla català?

- Esclar que sí, no sabeu amb qui esteu parlant?

- Déu del cel, sí que ho sé, dispensi’m, no sé on tinc el cap.

- Amb qui tinc el gust de parlar?

- Amb una mare soferta que vol transmetre a la seva filla els valors d’Occident.

- Interessant. Coneixeu el meu programa Llegir per aprendre o com es digui?

- No. Vull dir, sí. Bé, alguna cosa he sentit.

- Permeteu-me que us expliqui breument els beneficis que la lectura reportaran a l’educació de la vostra filla, molt més importants si utilitzeu els serveis d’alguna de les nostres biblioteques.

- Disculpi, però tinc un problema greu. Laura, permeti’m que li digui així, com que la veig a la tele, m’he familiaritzat amb vostè, i no la tracto de tu per no passar-me de rosca, i això del vós impressiona, a mi almenys.

- Oh, no patiu, vaig aprendre català amb un professor argentí i m’ho va encomanar. Però digueu-me, què us passa? Què pot ser tan greu que m’hagueu trucat a mi directament i no al meu home?

- Mira, Laura – la tracto de tu, i s’ha acabat -, el que em passa és pitjor que menjar a totes hores crema de llet.

- Agggg! No em parleu de la crema de llet, sisplau! No hi ha res pitjor que això.

- Me’n faig el càrrec, ha de ser una llauna tenir una sogra que estigui tot el dia amb el pot de nata, jo tampoc no l’aguanto, vaja, que on es posin el llard o l’oli, ni punt de comparació, on va a parar. Per cert, entre nosaltres, la Bàrbara és una fleuma, res a veure amb tu, que ets mestra, caram, en alguna cosa s’ha de notar.

- Seguiu, seguiu, m’agradeu.

- Bé. Al gra. Et sona Corea?

- La de la guerra? No m’ho recordeu, Georges es posa com un boig perquè no pot saltar a l’ultima pantalla i guanyar la batalla final per canviar el curs de la història. Pobrissó, qualsevol dia d’aquests li clavo un bolet i se li treuen les ganes de seguir fent el tonto amb la play station.

- Aquesta, aquesta, la de la guerra. Doncs resulta que no en tenen prou amb vendre’ns cotxes horrorosos, ara ens estan envaint. Van arribar de forma pacífica, camuflats entre xinesos, i com que tots són iguals, noia, no hi ha qui s’aclareixi, i ara ens estan desplaçant. A mi ja m’ha tocat la rifa, m’han ficat una rata a la cuina amb tota la traïdoria del món. Em volen treure de casa i ocupar-la, ho sé, els he descobert. Això de la rata em va costar, però al final me’n vaig poder desfer, ara intenten una altra estratagema: inundar-me el pis.

- No em diguis! I ara! En sap alguna cosa la Condolezzia?

- No he parlat amb ella, no és com nosaltres, ja m’entens, crec que li agrada la crema de llet.

- Impossible. Em va jurar i perjurar que no li agradava.

- Laura, tinc una filla, vull que llegeixi molt i que vagi a moltes biblioteques, i a més vull que detesti la crema de llet. Tinc molt camí per fer, i no em puc enfrontar sola a tot això. Occident m’ha de donar un cop de mà, i tu tens fil directe amb Occident. En definitiva, que et necessito.

- Tant de bo totes les mares fossin igual, em sento orgullosa que compteu amb mi. Parlaré amb la Condolezzia, m’assabentaré si pren crema de llet d’amagat, i reclutarem alguns nois de confiança perquè us protegeixin la casa i, sobretot, la cuina. La cuina! Déu meu, una cuina és sagrada. Se’m posen els pèls de punta només de pensar-hi.

- Gràcies, Laura, sabia que no em defraudaries. Et deixo el meu mòbil o t’ha quedat gravat?

- El tinc gravat, dona. Aviat rebràs notícies meves. Déu salvi Amèrica.

- I la meva cuina, no te n’oblidis.