Fa uns dies, un tagarí que viu entre les pàgines d’aquesta revista, em va dir que posar com a títol d’una columna L’ababol és de bledes, i com que la cosa va del camp, vaig haver de donar-li carabasses, no en el sentit festejador del terme, sinó en l’altre, vaja, que no va rebre un aprovat. I és que l’ababol, a més d’una flor que naix entre les espigues de blat, creix ben roja i conté efectes calmants, és una ximpleta que es distrau amb qualsevol bajanada. La bleda, en canvi, tan prompte és una hortalissa de fulles grans i verdes que es menja, com una senyora sense caràcter, delicada i aprensiva, una fleuma, vaja. I una servidora de vostès té caràcter, faltaria més! i es distrau amb qualsevol niciesa, i tant que sí!
Només pel plaer de l’entreteniment, m’agrada dedicar alguna estona a veure com creix l’herba, una manera de passar el temps que ha caigut en desús, per desgràcia. Vivim amb l’obsessió de col·leccionar immediateses que ens han obligat a deixar pel camí la virtut de la reflexió. Ja he dit que sóc una ximpleta que es distrau amb bajanades, així que no proveu de descobrir grans veritats entre aquestes línies.
Les últimes setmanes, l’herba ha crescut estranya, rebotida de petits esqueixos que pareixen bolets: ens creixen els nans, em deia algú. Però no, no són els efectes al·lucinògens de l’ababol. L’herba s’ha estressat quan ha sentit a la ràdio allò de la construcció de l’Espanya plural, mentre s’iniciava la presa en consideració de la proposta de reforma de l’Estatut d’Aragó. Pobrissona, l’havien convençut que, en viure a la Ribera del Cinca, formava part d’una Comunitat més àmplia on tothom hi té cabuda, i ara està a punt de rebre una altra carabassa. Em disculpareu si me’n vaig, li he de posar un cataplasma urbilatèric cada tres hores perquè recuperi la saviesa i no torni a creure que tot el que es diu és veritat.
