- Laura?
- Per fi! Parla català?
- Esclar que sí, no sabeu amb qui esteu parlant?
- Déu del cel, sí que ho sé, dispensi’m, no sé on tinc el cap.
- Amb qui tinc el gust de parlar?
- Amb una mare soferta que vol transmetre a la seva filla els valors d’Occident.
- Interessant. Coneixeu el meu programa Llegir per aprendre o com es digui?
- No. Vull dir, sí. Bé, alguna cosa he sentit.
- Permeteu-me que us expliqui breument els beneficis que la lectura reportaran a l’educació de la vostra filla, molt més importants si utilitzeu els serveis d’alguna de les nostres biblioteques.
- Disculpi, però tinc un problema greu. Laura, permeti’m que li digui així, com que la veig a la tele, m’he familiaritzat amb vostè, i no la tracto de tu per no passar-me de rosca, i això del vós impressiona, a mi almenys.
- Oh, no patiu, vaig aprendre català amb un professor argentí i m’ho va encomanar. Però digueu-me, què us passa? Què pot ser tan greu que m’hagueu trucat a mi directament i no al meu home?
- Mira, Laura – la tracto de tu, i s’ha acabat -, el que em passa és pitjor que menjar a totes hores crema de llet.
- Agggg! No em parleu de la crema de llet, sisplau! No hi ha res pitjor que això.
- Me’n faig el càrrec, ha de ser una llauna tenir una sogra que estigui tot el dia amb el pot de nata, jo tampoc no l’aguanto, vaja, que on es posin el llard o l’oli, ni punt de comparació, on va a parar. Per cert, entre nosaltres, la Bàrbara és una fleuma, res a veure amb tu, que ets mestra, caram, en alguna cosa s’ha de notar.
- Seguiu, seguiu, m’agradeu.
- Bé. Al gra. Et sona Corea?
- La de la guerra? No m’ho recordeu, Georges es posa com un boig perquè no pot saltar a l’ultima pantalla i guanyar la batalla final per canviar el curs de la història. Pobrissó, qualsevol dia d’aquests li clavo un bolet i se li treuen les ganes de seguir fent el tonto amb la play station.
- Aquesta, aquesta, la de la guerra. Doncs resulta que no en tenen prou amb vendre’ns cotxes horrorosos, ara ens estan envaint. Van arribar de forma pacífica, camuflats entre xinesos, i com que tots són iguals, noia, no hi ha qui s’aclareixi, i ara ens estan desplaçant. A mi ja m’ha tocat la rifa, m’han ficat una rata a la cuina amb tota la traïdoria del món. Em volen treure de casa i ocupar-la, ho sé, els he descobert. Això de la rata em va costar, però al final me’n vaig poder desfer, ara intenten una altra estratagema: inundar-me el pis.
- No em diguis! I ara! En sap alguna cosa la Condolezzia?
- No he parlat amb ella, no és com nosaltres, ja m’entens, crec que li agrada la crema de llet.
- Impossible. Em va jurar i perjurar que no li agradava.
- Laura, tinc una filla, vull que llegeixi molt i que vagi a moltes biblioteques, i a més vull que detesti la crema de llet. Tinc molt camí per fer, i no em puc enfrontar sola a tot això. Occident m’ha de donar un cop de mà, i tu tens fil directe amb Occident. En definitiva, que et necessito.
- Tant de bo totes les mares fossin igual, em sento orgullosa que compteu amb mi. Parlaré amb la Condolezzia, m’assabentaré si pren crema de llet d’amagat, i reclutarem alguns nois de confiança perquè us protegeixin la casa i, sobretot, la cuina. La cuina! Déu meu, una cuina és sagrada. Se’m posen els pèls de punta només de pensar-hi.
- Gràcies, Laura, sabia que no em defraudaries. Et deixo el meu mòbil o t’ha quedat gravat?
- El tinc gravat, dona. Aviat rebràs notícies meves. Déu salvi Amèrica.
- I la meva cuina, no te n’oblidis.
