January 2006

En algun lloc s'ha de pixar

Por Susanna - January 29th, 2006, 20:54, Categoría: Històries

Si creia que coneixia amb profunditat el racó preferit de casa meva, el bany, anava ben errada. Hi ha milers de petits detalls que se m"escapen, i que la convivència m"ha descobert. Recordo el primer dia, quan ens vam conèixer, només veure"l, vaig saber que havia de ser meu, i si algú m"hagués preguntat la raó, no hagués pogut desenganxar els llavis per respondre alguna cosa amb sentit. Confesso que encara avui tinc dificultats per explicar res més que m"hi sento atreta sense remei.

Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el meu bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d"amor recíproc i de passió desenfrenada.

Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s"hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un matí de dimecres i em vaig trobar la tapa del vàter trencada, tota la bellesa que desprenia poques hores abans es va tornar lletjor de cop. Una esquerda negra que travessava la ceràmica d"ivori ocupava l"espai que, fins llavors, era ple de frescor i vitalitat.

Confesso que vaig plorar amargor. Potser hi ha qui em retregui un excés de sensibilitat estètica, o escatològica, però no puc evitar les llàgrimes, ni vull, per fals pudor, negar-les. La tapa del vàter era preciosa, i aquesta esquerda que s"obria entre els dos formava un abisme que em produïa vertigen.

Vaig decidir que no podia dedicar-me als laments durant gaire temps, així que em vaig vestir i vaig sortir decidida a comprar una tapa nova. I aquí va començar un periple ple de dubtes, desventures i maleficis que ens ha allunyat, al bany i a mi, de manera que, a hores d"ara, ja no estrenyo l"entrecuix per alleujar-me a casa, a hores d"ara entro en qualsevol lavabo públic.

Com hem arribat a aquesta situació? Qui va ser el cafre que va amagar que l"amor no és etern? Ni tan sols amb un bany? És que la lleialtat, no ja la fidelitat, tenen data de caducitat tan primerenca? Encara no feia un any que estàvem junt i ja érem dos desconeguts!

Vaig visitar una botiga darrere d"una altra, en unes em van demanar un esquema del vàter, en altres, a més, el diàmetre del cargol que ajusta la tapa, en cap ni una hi havia tapes d"ivori. Dona, deien, és que vostè parla d"una tapa original, i jo només en tinc d"universals, estàndards, i jo em desfeia en una amargor cada cop més gran.

Finalment, em vaig decidir per una tapa qualsevol, de color blanc. M"ha costat d"ajustar-la, es mou una mica quan m"assec, i el bany gairebé no m"estimula. Faig pipí aquí i allà, llenço lleixiu sense marca, i, de mentre, he envellit. No sóc la mateixa, ja no, ni ell tampoc.

Tal vegada algun dia trobi un altre bany i m"enamori com si fos la primera vegada, un bany que retorni el somriure als matins, tal vegada existeixi, o tal vegada no, vull mantenir l"esperança, perquè no sé si podré suportar que els anys passin plans i avorrits.

En algun lloc s"ha de pixar, em diuen les amigues per consolar-me. I jo sospiro...

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Fragments de carretera

Por Susanna - January 16th, 2006, 13:14, Categoría: Històries

Conduir per les costes del Garraf és un luxe, perquè ment i cos han d’estar pendents d’una carretera estreta, plena de corbes i distraccions. A un costat, el Mediterrani, brillant i masculí, escup semen d’escuma als núvols, agitat, espenteja sense còlera, pura passió per penetrar el cel. A l’altra banda, la muntanya de roques i arbustos, aspra, fàl·lica, res a veure amb la donzella montserratina dels cent mil pits. Davant meu, el sol i cotxes en direcció contrària, sempre hi ha qui engega un camí diferent.

Em marejo una mica, espero no vomitar, no hi ha res més penós - i fastigós - que un volant embolicat de mala manera amb una pasterada de suc gàstric i restes de menjar en descomposició.

Escolto l’adaptació d'Àngel Petisme d’aquell Canto a la libertad que va nàixer amb el silenci del vent habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad... M’agafa la llàgrima fàcil i l’estremiment, recordo quan escoltava la versió original d’aquesta cançó, fa segles, quan calçava mitjons i pentinava cues, coses d’una època en què els de l’EGB col·leccionàvem publicitat electoral en comptes de cromos japonesos.

Xarrupo humitats i compto els dies, crec que estic en plena ovulació, i amb aquesta certesa s’esvaeix la sensibilitat de carn femenina que viu entre el cerç i la tramuntana, com aquesta nena Violeta de la cançó rumbera de Petisme.

M’avergonyeixo de ser una paranoica, encara que només sigui una mica – no una mica paranoica, sinó una mica avergonyida. Ahir, quan vaig sortir del bany, vaig trobar un anònim que em suggeria contactar amb els lacanians argentins i, alhora, em feia saber que la C. d’Ariel C. Arango significa Cándido. Voltaire i Lacan, qui ho hauria dit. Vaig decidir oblidar-me de seguir aquest fil argumental, no tinc ganes que em parlin de miralls, de la llengua perduda dels somnis, ni tan sols que em diguin que sóc una reina i que voldria ser esclava i, sobretot, no tinc ganes que m’ho diguin en francès.

Aquest estat d’ànim no va aparèixer de sobte, va ser conseqüència de l’esgotament i d’aquest sentit extremat de la dignitat que m’acompanya. I és que ahir, quan vaig sortir del bany, també em vaig trobar que el canalla insolent havia arranjat els desperfectes causats per la incursió d’un grup de marines en el pis dels coreans, i m’esperava perquè li firmés l’albarà. Vaig entendre que el regal de la Condy no era una rebolcada, una llàstima, ho confesso, perquè si aquell noi hagués tingut en la llista de feines l’endreçament dels desperfectes més privats i íntims, tal vegada ara estaria ofesa, o alleujada, però no em sentiria ridícula.

Vaig escriure a la Laura, li vaig explicar que, en preguntar al noi insolent sobre l’opinió que li mereixia la sodomia, em va mirar com si fos marciana i va afirmar, vehement, que la legislació laboral condemna l’assetjament sexual. No vaig gosar d’esmentar la crema de llet, no volia acabar els dies entre reixes i cadenes. La Laura em va contestar de seguida, em va parlar dels seus problemes, de com la noia que tenen a la Casa li havia retirar la paraula des de que Georges havia brindat sense beure durant la visita oficial al seu país d’origen – el de la noia. La Laura ja havia advertit al seu home que brindar i no beure després portaria conseqüències greus, i així havia estat. La noia no li dirigia la paraula, i això no era prou, a més, sempre que es creuaven entre corredors i salons feia com si escopís i aixecava lleugerament la punta del nas. Georges, sens dubte, és un home tossut, i no dóna importància a aquests detalls. Crec que la Laura i jo ens entenem molt bé en un món que parla un altre idioma.

La meva filla dorm al seient del darrere, i estic a punt d’arribar a Garraf. Així que aparqui, buscarem un restaurant amb vistes al mar i dinarem com si les dues fóssim adultes, i ens sentirem una mica més nenes.

Petisme encara canta, i em pregunto per quina raó no li vaig fer l’ullet quan va haver-hi ocasió, ni que fos només per conèixer quin gust tenen els besos de poeta.

Permalink ~ Comentarios (1) ~ Comentar | Referencias (0)

Calendario

<<   January 2006  >>
SMTWTFS
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31     

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog