Conduir per les costes del Garraf és un luxe, perquè ment i cos han d’estar pendents d’una carretera estreta, plena de corbes i distraccions. A un costat, el Mediterrani, brillant i masculí, escup semen d’escuma als núvols, agitat, espenteja sense còlera, pura passió per penetrar el cel. A l’altra banda, la muntanya de roques i arbustos, aspra, fàl·lica, res a veure amb la donzella montserratina dels cent mil pits. Davant meu, el sol i cotxes en direcció contrària, sempre hi ha qui engega un camí diferent.
Em marejo una mica, espero no vomitar, no hi ha res més penós - i fastigós - que un volant embolicat de mala manera amb una pasterada de suc gàstric i restes de menjar en descomposició.
Escolto l’adaptació d'Àngel Petisme d’aquell Canto a la libertad que va nàixer amb el silenci del vent habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad... M’agafa la llàgrima fàcil i l’estremiment, recordo quan escoltava la versió original d’aquesta cançó, fa segles, quan calçava mitjons i pentinava cues, coses d’una època en què els de l’EGB col·leccionàvem publicitat electoral en comptes de cromos japonesos.
Xarrupo humitats i compto els dies, crec que estic en plena ovulació, i amb aquesta certesa s’esvaeix la sensibilitat de carn femenina que viu entre el cerç i la tramuntana, com aquesta nena Violeta de la cançó rumbera de Petisme.
M’avergonyeixo de ser una paranoica, encara que només sigui una mica – no una mica paranoica, sinó una mica avergonyida. Ahir, quan vaig sortir del bany, vaig trobar un anònim que em suggeria contactar amb els lacanians argentins i, alhora, em feia saber que la C. d’Ariel C. Arango significa Cándido. Voltaire i Lacan, qui ho hauria dit. Vaig decidir oblidar-me de seguir aquest fil argumental, no tinc ganes que em parlin de miralls, de la llengua perduda dels somnis, ni tan sols que em diguin que sóc una reina i que voldria ser esclava i, sobretot, no tinc ganes que m’ho diguin en francès.
Aquest estat d’ànim no va aparèixer de sobte, va ser conseqüència de l’esgotament i d’aquest sentit extremat de la dignitat que m’acompanya. I és que ahir, quan vaig sortir del bany, també em vaig trobar que el canalla insolent havia arranjat els desperfectes causats per la incursió d’un grup de marines en el pis dels coreans, i m’esperava perquè li firmés l’albarà. Vaig entendre que el regal de la Condy no era una rebolcada, una llàstima, ho confesso, perquè si aquell noi hagués tingut en la llista de feines l’endreçament dels desperfectes més privats i íntims, tal vegada ara estaria ofesa, o alleujada, però no em sentiria ridícula.
Vaig escriure a la Laura, li vaig explicar que, en preguntar al noi insolent sobre l’opinió que li mereixia la sodomia, em va mirar com si fos marciana i va afirmar, vehement, que la legislació laboral condemna l’assetjament sexual. No vaig gosar d’esmentar la crema de llet, no volia acabar els dies entre reixes i cadenes. La Laura em va contestar de seguida, em va parlar dels seus problemes, de com la noia que tenen a la Casa li havia retirar la paraula des de que Georges havia brindat sense beure durant la visita oficial al seu país d’origen – el de la noia. La Laura ja havia advertit al seu home que brindar i no beure després portaria conseqüències greus, i així havia estat. La noia no li dirigia la paraula, i això no era prou, a més, sempre que es creuaven entre corredors i salons feia com si escopís i aixecava lleugerament la punta del nas. Georges, sens dubte, és un home tossut, i no dóna importància a aquests detalls. Crec que la Laura i jo ens entenem molt bé en un món que parla un altre idioma.
La meva filla dorm al seient del darrere, i estic a punt d’arribar a Garraf. Així que aparqui, buscarem un restaurant amb vistes al mar i dinarem com si les dues fóssim adultes, i ens sentirem una mica més nenes.
Petisme encara canta, i em pregunto per quina raó no li vaig fer l’ullet quan va haver-hi ocasió, ni que fos només per conèixer quin gust tenen els besos de poeta.
