March 2006

La llengua catalana i els seus models literaris

Por Susanna - March 7th, 2006, 12:11, Categoría: General

El text que segueix correspon a la intervenció en la taula rodona "La llengua catalana i els seus models literaris", organitzada a Amposta el 4 de març de 2006

El títol de la taula rodona m’ha fet donar més d’una volta al cap, al final no sé si m’ajusto al que m’han demanat, si és que em demanaven alguna cosa concreta, o tiro pel dret i aprofito per parlar del que més m’agrada: una cosa així com la pulsió de la paraula. Una pulsió, diuen, és una tensió que creix i creix, és un impuls que no està fixat ni determinat, i és, per tant, modelable i flexible. La pulsió, diuen, es resol en una distensió que provoca plaer. La paraula, que és allò que ens relaciona amb els altres i amb allò altre, pot funcionar a mode d’instint, és a dir, d’una manera predeterminada i fixa, però també es pot tensionar perquè creixi i ens permeti mirar per sota de la catifa de la vida.

Fa uns quants anys, ingènua, li vaig preguntar al professor Valverde què hi havia després de la paraula. Ell em va somriure i, potser condescendent, potser sarcàstic, segur que bromista, em va respondre que no ho sabia, però que si mai ho esbrinava li ho expliqués. Esclar, vaig aprendre, qualsevol cosa que mai em passi pel cap, qualsevol cosa que pugui arribar a imaginar o a conèixer sempre tindrà la mirada de la paraula, perquè jo no sóc sinó paraula, “nosaltres, ben mirat, només som paraula”, deia Martí i Pol, en un poema lingüístic excels. I allò que ens van ensenyar, allò que al principi va ser la paraula – o el verb, com tradueixen alguns – és també el final i el camí sencer.

Entenem que la literatura és paraula escrita, tot i que també hi ha un món dedicat a la literatura oral, però no ens enganyem, la literatura s’escriu i l’altra necessita que l’adjectivin. La lletra impresa ens meravella des de fa segles, però no sempre ha estat així, la paraula escrita no sempre ha gaudit de bona fama. No trauré de la màniga cap desconegut, sinó el més gran detractor de l’escriptura: Sòcrates. Va deixar escrit a través de Plató, en el Fedro, que “n’hi ha prou que una cosa s’hagi escrit una sola vegada perquè l’escrit circuli per tot arreu, igual entre els entesos que entre aquells a qui no concerneix en absolut”. Sòcrates, esclar, era un desgraciat, i una persona decent no pot estar d’acord amb ell. De tota manera, he de reconèixer que la prostitució de les paraules em fa tanta basca com a ell.

Fins ara no he esmentat cap model literari, i se’m disculparà aquest exercici de dits en el teclat, en defensa meva diré que no gosava d’entrar en matèria a les primeres de canvi per una espècie de pudor heretada sens dubte de generacions de tradició judeo - cristiana. I ara sí que entrem en matèria, perquè si algun model literari tenim és el de la tradició judeo – cristiana, amb tots el mites pagans, alguns fins i tot àrabs, altres asiàtics, barrejats i passats pel sedàs d’aquesta immensa manera d’entendre el món.

Entenc que la literatura és narració de vida, i els models literaris són models de narració de la vida. L’home i la dona ens caracteritzem per la capacitat de llenguatge, i la paraula ens permet narrar-nos al llarg de la nostra existència. A vegades ens expliquem contes, altres anècdotes o històries, fins i tot alguna d’indis, relats que ens permeten construir el nostre jo des del passat i prendre apunts sobre el que volem ser. La vida, cada una de les nostres vides, és paraula i és narració.

Què distingeix la història que explica la veïna del costat d’una novel·la? Quina diferència hi ha entre una xafarderia i un conte? Vanitats a banda, la diferència és que la literatura vol mirar per sota de la catifa de la vida. I per fer-ho necessita forçar la llengua, perquè les paraules, massa sovint, estrenyen, i a vegades no n’hi ha prou amb les paraules. Suposo que això li passava a aquell notari que va inventar les subordinades (si non e vero e ben trovato).

Hi ha alguna cosa que vull dir, i que ha d’encaixar d’alguna manera en aquesta dissertació certament desordenada, i és que mirem per sota de la catifa des d’una tradició determinada, la nostra, la judeo – cristiana, i hi ha un mite important en la nostra història, el mite de Tristany i Isolda. És present en totes les literatures occidentals, fins i tot en les pel·lícules de Hollywood, és el mite de l’amor impossible. Es podria ben bé emparentar amb el mite de Sísif, tot i que són família llunyana. Per cert, Sísif és un altre dels paradigmes de la nostra cultura, l’occidental. Seria llarg entrar ni que fos superficialment en aquesta qüestió, i la deixo només apuntada. El resum seria que els nostres models literaris són la vida i una tradició de mirada que ens arriba des del mite i des de com s’ha tractat el mite al llarg de la història de la literatura.

Hi ha moltes catifes per explorar, perquè la vida ha canviat, no només perquè ara som postcontemporanis dels postmoderns. Ha canviat, sobretot, perquè els impossibles que durant segles han estat objecte de tractament literari i vital són ara prou possibles perquè ens haguem desorientat tots una mica. Ho sentim a dir pel carrer: som en l’època del tot s’hi val, del res no és etern, som en el temps del tot a cent. Qui ens pot guiar en l’aventura d’explicar-nos en lletra impresa, d’aquella que dura segles, quan vivim la instantània? Qui ens pot ser model quan busquem la satisfacció immediata del desig, quan hem perdut els valors de la paciència i l’espera?

I, a tot això, hauria de tractar de la llengua catalana i els seus models literaris. Bé, pel que fa a la llengua catalana, gaudeix d’una salut més aviat feble, sóc optimista a estones i d’altres no gaire. Penso que l’escriptor, l’únic artista que té com a eina la paraula – si no vaig errada – hauria de tractar la llengua com un regal valuós al que pot donar forma perquè brilli amb més força. Tanmateix, tinc la impressió que hi ha escriptors catalans que cerquen en la batalla contra allò que se’n diu la llengua estàndard una catifa per aixecar.

En la meva opinió, la batalla contra la llengua estàndard és tan legítima com qualsevol altra batalla que vulguem emprendre, si bé caldria recordar les celles aixecades d’un dialectòleg nostre, Ramon Sistac, quan es refereix a aquestes qüestions: “la llengua estàndard és la llengua literària”. Esclar, de quina altra manera que a través de la pulsió de la paraula hauríem aconseguit un cànon gramatical, unes regles ortogràfiques i morfosintàctiques, en definitiva, una llengua?

No m’agradaria semblar irrespectuosa, insisteixo que cadascú fa el que creu oportú, i tan legítima és una manera de fer com una altra. Això, però, he de dir que la creació no rau en l’ús d’un quants dialectalismes, per molt que això ens resulti adequat o exòtic o arrelat a un territori, tant se val. No hi ha creació pel fet d’escriure espill o mirall. La creació és mirar darrere de l’espill, o del mirall, i explicar en forma d’història allò que no es pot explicar d’altra manera.

En aquest punt, i ja per acabar, invoco a l’immens Hegel, aquell que escrivia assaig filosòfic i, tanmateix, sabia que la poesia ocupa el lloc més elevat del saber. La narració i el vers prenen el relleu a l’assaig per explicar el món quan només a través de les figures literàries es pot modelar la llengua i mirar darrere de la paraula i per sota de la catifa. Què té a veure això amb l’ús d’un localisme? En el meu entendre, és una batalla sense cap interès. Més quan tenim al davant el repte de generar models literaris que expliquin un món diferent. Més quan, si en alguna tradició som arrelats, és justament en l’europea, l’única que té ambició d’universalitat.

Permalink ~ Comentarios (4) ~ Comentar | Referencias (0)

Calendario

<<   March 2006  >>
SMTWTFS
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog