L'ababol és el títol de la columna mensual que Temps de Franja té a bé publicar, i que es reprodueix també en aquest espai
Ara fa un any, Josep Galan em va demanar que el substituís en la columna habitual en aquestes pàgines, i li vaig dir que d’acord, temporalment, mentre es posava més fort. Aquesta conversa la vam tenir a la terrassa del Casanova, a Fraga, a mitjans de setembre. Em va passar papers amb notes i deures pendents, escrits en lletra petita. Estava més prim, esblanquit. Va ser l’últim camí que vam parlar. Dies després, l’Hèctor Moret, el Francesc Ricart i jo el vam anar a veure a l’Arnau, però ell ja només dormia, sedat. L’endemà, a primera hora del matí, em van comunicar que ens havia deixat.
Ara fa un any, vaig fer una promesa, i no l’havia complert fins ara. Espero que no m’ho tingue en compte, que no m’ho tingueu en compte vosaltres, no en tenia ganes.
Ben aviat s’encetaran els actes d’homenatge a la memòria de Josep, a la tasca que va fer per les nostres terres, que eren seues, sobretot eren seues, tan endins les portava que hi va invertir un munt d’energia en canviar el que no li agradava, en recuperar allò que es perdia, i ara el recordo en una terrassa de Benavarri una tarda de primavera no es pot dir llimpio!, havia d’haver una altra paraula en la memòria d’algú, i relatava com entre els escrits de les germanes Bean havia trobat esclarit, esclarit! esclarit! Parlava amb totes les exclamacions d’un nen que ha ensopegat en la pedra filosofal. Era així com estimava la seua terra i la seua gent.
Aviat s’encetaran els actes d’homenatge, deia, i, tanmateix, no li podrem dedicar el millor de tots. Ho sento, Josep, aquests socialistes tenen coses millor a pensar que fer-nos sentir aragonesos de veritat.
Ja disculpareu que aquestes línies siguen tan íntimes.
