November 2006

El poder de la paraula

Por Susanna - November 28th, 2006, 17:18, Categoría: General

(Publicat al Diari Segre el 9 de novembre de 2006)

Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l’època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l’única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s’incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l’any 80.

Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l’ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l’amanim, l’enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s’assomen, cert també que el pronom – ai! – ‘en’ és cada dia més feble, però al costat de l’ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l’any 2005.

Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d’aquest novembre de 2006?

José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l’ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d’un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l’ascendència internacional d’aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.

A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l’Estatut d’Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d’estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.

Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N’estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d’una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d’un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

El poder de la paraula

Por Susanna - November 28th, 2006, 17:18, Categoría: General

(Publicat al Diari Segre el 9 de novembre de 2006)

Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l’època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l’única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s’incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l’any 80.

Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l’ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l’amanim, l’enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s’assomen, cert també que el pronom – ai! – ‘en’ és cada dia més feble, però al costat de l’ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l’any 2005.

Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d’aquest novembre de 2006?

José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l’ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d’un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l’ascendència internacional d’aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.

A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l’Estatut d’Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d’estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.

Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N’estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d’una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d’un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Carabasses

Por Susanna - November 23rd, 2006, 15:38, Categoría: L'ababol

Fa uns dies, un tagarí que viu entre les pàgines d’aquesta revista, em va dir que posar com a títol d’una columna L’ababol és de bledes, i com que la cosa va del camp, vaig haver de donar-li carabasses, no en el sentit festejador del terme, sinó en l’altre, vaja, que no va rebre un aprovat. I és que l’ababol, a més d’una flor que naix entre les espigues de blat, creix ben roja i conté efectes calmants, és una ximpleta que es distrau amb qualsevol bajanada. La bleda, en canvi, tan prompte és una hortalissa de fulles grans i verdes que es menja, com una senyora sense caràcter, delicada i aprensiva, una fleuma, vaja. I una servidora de vostès té caràcter, faltaria més! i es distrau amb qualsevol niciesa, i tant que sí!

Només pel plaer de l’entreteniment, m’agrada dedicar alguna estona a veure com creix l’herba, una manera de passar el temps que ha caigut en desús, per desgràcia. Vivim amb l’obsessió de col·leccionar immediateses que ens han obligat a deixar pel camí la virtut de la reflexió. Ja he dit que sóc una ximpleta que es distrau amb bajanades, així que no proveu de descobrir grans veritats entre aquestes línies.

Les últimes setmanes, l’herba ha crescut estranya, rebotida de petits esqueixos que pareixen bolets: ens creixen els nans, em deia algú. Però no, no són els efectes al·lucinògens de l’ababol. L’herba s’ha estressat quan ha sentit a la ràdio allò de la construcció de l’Espanya plural, mentre s’iniciava la presa en consideració de la proposta de reforma de l’Estatut d’Aragó. Pobrissona, l’havien convençut que, en viure a la Ribera del Cinca, formava part d’una Comunitat més àmplia on tothom hi té cabuda, i ara està a punt de rebre una altra carabassa. Em disculpareu si me’n vaig, li he de posar un cataplasma urbilatèric cada tres hores perquè recuperi la saviesa i no torni a creure que tot el que es diu és veritat.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Calendario

<<   November 2006  >>
SMTWTFS
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30   

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog