March 2008

Vull ser nòmada

Por Susanna - March 5th, 2008, 9:28, Categoría: Estampes

Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d’estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l’àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l’imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l’Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d’escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s’havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d’exiliar, perquè en la cultura musulmana havia començat a arrelar el sedentarisme.

Bagdad ha estat aquests últims mesos en les primeres planes dels diaris, altra vegada potser com a símbol de l’arabisme, i molts ens hem esgarrifat veient les imatges d’una guerra. Què us pensàveu? Diran alguns. I sí,tenen raó, les guerres són això, milers de persones mortes en els millors dels casos, amputades en molts, malauradament. Les disputes que denunciava Averroes encara continuen.

Aquests dies pensava en un llibre que va escriure Tahar Ben Jelloun, el novel·lista marroquí, arran de l’atemptat de l’onze de setembre a Nova York: L’islam explicat als nostres fills (edicions La Magrana). Ben Jelloun atribueix la decadència de l’Islam a la intolerància, a la pèrdua de la curiositat pel que pensa l’altre. I molt em temo que aquesta manca de curiositat per l’altre forma part també de la manera de viure occidental. De ben segur que podem trobar moltes causes a cada conflicte que hi ha en el món, les podem analitzar des d’un punt de vista d’interessos econòmics, religiosos, polítics, estratègics. També, i aquesta és la reflexió que em feia, des de com ens pensem a nosaltres mateixos.

Hi ha una manera de veure’ns que anomeno sedentària, perquè ens arrela en la forma que hem decidit ser, i no ens permetem de traspassar la porta de l’altre ni que l’altre traspassi la nostra. Fa molts i molts anys que hem decidit que aquest món és una selva i que hi hem de posar ordre. Quin ordre, es preguntarà algú? L’ordre de qui mana, com diria Humpty Dumpty, l’ou impertinent d’Alícia a través del mirall. Tanmateix, no ens funciona, sempre que hi ha un vencedor hi ha un vençut que esperarà la seva oportunitat per atacar.

Hi ha una altra manera de mirar-nos que no posa els ulls en el propi melic, sinó en l’altre, en qui està més enllà de nosaltres, i ens arribem a omplir del desig de barrejar-nos amb ell. És una forma de veure’ns que anomeno nòmada. Mohamed era el profeta de l’Islam, que vol dir pau. La pau, entesa des del nomadisme, no és un estadi entre guerres, sinó una voluntat de mestissatge entre individus que viuen plegats, que s’alimenten de la cultura i la forma de vida dels altres per enriquir-se i crear-ne de noves. I creen així un espai per al diàleg. En aquesta guerra televisada i impresa, les voluntats sedentàries s’han enfrontat, les d’aquells que no volen sentir ni saber res de l’altre. En les moltes guerres anònimes, altres voluntats sedentàries també s’enfronten per veure quina guanya a l’altra. I han oblidat que mai ningú no guanya, que tothom perd l’oportunitat d’enriquir-se amb l’altre, de ser nòmada.

 

TdF novembre 2003

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Nushu Euram

Por Susanna - March 3rd, 2008, 9:45, Categoría: Estampes

A punt de començar l’última tardagor, vaig llegir que havia mort una llengua, nushu li deien, que usaven les dones xineses per comunicar-se en secret. El nushu havia viscut en femení durant segles, i un bon dia, l’última xinesa que sabia desxifrar aquells signes misteriosos, es va emportar el diccionari a un altre món.

Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d’anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s’acaba.

I a punt de començar l’hivern, vaig anar al sopar que organitzava l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga a Barcelona, a l’hotel Ritz per més dades. Després de desar els abrics en el lloc adequat, ens van indicar, al meu acompanyant i a una servidora, que baixéssim les escales per prendre l’aperitiu. Cava, canapès, allò que ara se’n diu propostes, com ara xampinyons arrebossats farcits de fetge d’ànec (per cert, excel·lents), tàrtar de salmó i altres per l’estil.

El sopar es va fer en una altra planta, en tres o quatre o cinc salons oberts, perquè hi havia molta gent, amb un escenari, pantalles de vídeo i equip de so. Vam reconèixer diputats de tots els partits, membres de més d’un govern, polítics, catedràtics d’Economia, catedràtics de Dret, empresaris, persones relacionades amb la cultura, directius d’entitats financeres de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya d’Andorra i de la Catalunya Nord. També, esclar, l’Eliseu Climent, culpable, d’alguna manera, si se’m permet, d’aquell desplegament. Vam saludar i vam petar la xerrada amb algunes persones que coneixíem, vam conèixer d’altres, i vam assistir al lliurament de les beques d’investigació i la presentació de diferents estudis que s’han portat a terme amb l’impuls de l’Institut Ignasi Vilallonga. Vam sentir també que de tant en tant es parlava de la incorporació de l’Aragó empresarial i acadèmic a aquesta iniciativa. Durant el dia, s’havia celebrat el Congrés Euram, que havia aplegat diferents ponents a l’entorn de la necessitat d’establir una Euroregió mediterrània.

Quan vam sortir al carrer, i mentre caminàvem cap al pàrking, amb el fred em van venir a la memòria les saltamartines cosidores i la seva llengua perduda, i se’m va ocórrer que potser no es tractava de tenir la més bella llengua, sinó la més útil. El nushu va morir perquè ja no interessava a ningú. I el català potser sobreviu perquè serveix, encara que aquestes lletres impreses no puguen competir amb les delicades lletres de fil que van viure a la Xina.

TdF gener de 2005

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Solsona connection

Por Susanna - March 3rd, 2008, 9:24, Categoría: Estampes

Escrivia Pere Calders, entre sorprès i atemorit, que a Tossa va conèixer un japonès de cabells rossencs que parlava català sense accent i portava un escut del Barça a la solapa de l’americana. Els japonesos, deia, ja no arribaven com un se"ls imaginava, i simulaven tan bé que amb prou feines se’ls podia reconèixer.

Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m’havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M’explico.

Per si algú no se n’ha assabentat, enguany s’ha celebrat l’Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s’ocupa amb el que vol o pot -  amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008.

Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l’organització de la Setmana Catalana a l’Expo Nagoia japonesa, i s’ho va passar d’allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se val, ho explicaré igualment.

L'organització de la participació espanyola va decidir que una part del pavelló havia de ser destinat a exposicions temporals de les Comunitats Autònomes que formen aquest país nostre. Per això, el mes de maig passat, Catalunya – ehem... dos persones, representants d’allò que se’n diu la diversitat, m’explico, una amb els vuit o setze cognoms catalans i una altra integrant del grup que fa anys es va anomenar els altres catalans – va viatjar fins a l’Orient llunyà per donar un cop d’ull a les instal·lacions i enllestir els preparatius corresponents per celebrar la Setmana Catalana coincidint amb l’Onze de Setembre. La que subscriu no va pujar en aquell avió, es va quedar al despatx ocupada en altres assumptes. De fet, mai no ha trepitjat territori nipó. Ni falta que fa, com diria Calders.

Quan Catalunya – les dos persones – va tornar a Barcelona, vaig preguntar com havia anat tot. El català dels setze cognoms, que és, a més, viatjat, va respondre amb un bé, bé lacònic. En canvi, l’altre català em va explicar, entre renecs, que havia d’aprendre a parlar català correctament! Sí, home, sí, però com ha anat tot? Vaig insistir. És que a l’Expo Nagoia tothom parla català! Collons! (se’m va escapar, deuen ser influències del jefe). No va parar. Va encetar la despotricada i no va parar. El dissenyador del Pavelló espanyol, català!, el director del Pavelló espanyol, català! I, per si no n’hi havia prou, els japonesos contractats parlaven català!!!! Amb accent de Solsona, per acabar-ho d’adobar.

Ja veus, estimat lector. No cal patir per la nostra llengua. Sempre ens quedarà el Japó.

 

TdF desembre 2005

 

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

10 euros

Por Susanna - March 3rd, 2008, 9:17, Categoría: L'ababol

Aquest mes d"octubre, Acció Cultural del País Valencià ha encetat una campanya per implicar al màxim de gent possible en la col·laboració per fer front a la sanció de 300 mil euros, imposada pel delicte d"haver finançat repetidors del senyal de TV3 al País Valencià, al marge dels repetidors autoritzats pel competent de torn.

Es demana una aportació individual, voluntària, de 10 euros, per poder pagar eixa multa desorbitada. I jo em pregunto, què són 10 euros pel català? Res, si realment fossen pel català. Però és que seran per les arques d"un estat que no deixa d"ofegar amb arguments que resulten ben poc sòlids en l"era de la globalització, una paraula que omple la boca de molts polítics, però, per desgràcia, és ben poc present en les seues maneres de fer. Arguments tècnics -en l"època de la tecnologia!!!! - són els que servissen per limitar el número de canals de televisió que es poden rebre mitjançant la tecnologia digital no-de-pago.

No m"entengueu malament, no vull dir que em parega malament pagar els 10 euros. Al contrari, m"agradaria que es pugués recaptar el doble del necessari i demostrar que som molts els que volem continuar disfrutant de la llibertat d"expressió i del dret a la informació, i en català. Però no em direu que no és una llàstima que algú puga fer-los servir per brindar a la nostra precària salut.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Calendario

<<   March 2008  >>
SMTWTFS
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31      

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog