Susanna Barquin

Article publicat al setmanari La Voz del Bajo Cinca (14.06.2007)

La Voz del passat 3 de maig, publicava un escrit firmat per Angel Hernández Galicia, president d"Amics de Fraga i de la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (Facao) titulat "Fraga no se lo merece", on es denunciava la proliferació a la nostra ciutat d"adhesius amb el lema "Fraga catalana". Els adhesius, efectivament, s"havien enganxat en cartells electorals, portes d"entrada a centres públics, mobiliari urbà i altres.

El Sr. Hernández va aprofitar estes pàgines per afirmar quin era l"origen dels adhesius, i va aprofitar també per carregar contra l"equip de govern municipal de la legislatura anterior.

En l"escrit, al·ludís a la possibilitat que l"Institut d"Estudis del Baix Cinca haja finançat els adhesius a través de la subvenció que ha rebut de l"Ajuntament de Fraga, i que haja contribuït a malmetre, ni que siga temporalment, mobiliari públic i privat de Fraga.

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc, i la policia local va enxampar Angel Hernández Galicia enganxant els adhesius amb el lema "Fraga catalana", i va haver d"admetre que ell mateix els havia imprès a casa seua. Ángel Hernández Galicia va fer declaracions a diferents mitjans de comunicació i va afirmar que l"objectiu de la seua actuació era reactivar el debat del català a Fraga.

No detallarem la consideració ètica que ens mereix una persona capaç d"estes maniobres de difamació contra persones i entitats de les nostres comarques. Sí que volem aprofitar l"oportunitat que ens oferís La Voz per exposar que l"Institut d"Estudis del Baix Cinca, com a entitat filial del Instituto de Estudios Altoaragoneses, treballa per la conservació i la difusió del patrimoni cultural i social de la nostra comarca, entre el qual es troba la llengua. Per fer-ho possible, col·laborem amb les administracions locals, comarcal i autonòmica i també amb altres entitats socials i culturals de Fraga i del Baix Cinca. A més de la coordinació amb altres centres d"estudis filials del Instituto de Estudios Altoaragoneses, ens coordinem especialment amb el Centre d"Estudis Ribagorçans i l"Associació Cultural del Matarranya, ja que compartim determinats objectius i algunes actuacions, com ara l"edició de la revista mensual Temps de Franja i l"edició de col·leccions sobre literatura en català escrita per aragonesos o persones relacionades amb l"Aragó.

Entre les activitats de l"Institut d"Estudis del Baix Cinca es troba la publicació de llibres sobre temàtica comarcal, l"organització de cursos de català per adults, l"organització de xerrades i conferències sobre temàtiques d"interès local i comarcal, l"atorgament de premis a la normalització lingüística i de beques a la investigació sobre temàtiques d"àmbit comarcal, recull de vocabulari i modismes propis del català parlat als pobles de la nostra comarca o la reproducció d"escultures trobades en el jaciment romà de Vil·la Fortunatus.

A cap memòria d"actuacions ni a cap programació d"activitats de la nostra entitat pot trobar ningú la d"embrutar el mobiliari públic i privat ni la difamació de persones ni d"entitats.

Per últim, l"Institut d"Estudis del Baix Cinca no dóna suport a cap opció política. Els socis de l"Institut d"Estudis del Baix Cinca, i entre ells els membres de la Junta Directiva, tenen absoluta llibertat per optar políticament per aquell partit o opció que millor els convinga, i prova d"això és que podem afirmar amb orgull que entre els nostre socis n"hi ha que estan adscrits a diferents partits polítics i n"hi ha molts, la majoria, que no mantenen cap activitat política que no siga la pròpia de qualsevol ciutadà.

L"Institut d"Estudis del Baix Cinca és una entitat amb més de vint anys de trajectòria seriosa, i és un referent per a molts ciutadans de Fraga, Miralsot, Mequinensa, Torrent, Saidí, Villella, i també Ontinyena, Candasnos, Belver o Ballobar. Per tots, i per l"aportació voluntària que fem en favor del patrimoni social i cultural del Baix Cinca, exigim del senyor Ángel Hernández Galicia i dels membres de Facao, entitat que també presideix i que aprofita qualsevol oportunitat per calumniar la nostra entitat o les persones que la dirigeixen, exigim respecte.

Per últim, ara que el senyor Ángel Hernández té la dignitat qüestionada, esperem que tinga la suficient grandesa per demanar disculpes públicament.

Junta Directiva

Institut d"Estudis del Baix Cinca

 

 

Fa cent anys, es va inaugurar el Canal d’Aragó i Catalunya, una de les obres hidràuliques més importants de l’Estat, amb una superfície total de reg de 98.000 hectàrees. Desenes de famílies es van desplaçar als marges del Canal, moguts per la certesa que l’aigua portaria riquesa. I així ha estat: el Baix Cinca, juntament amb les comarques veïnes d’Aragó i Catalunya, han esdevingut la principal zona productora de fruita d’Espanya. Alhora, també, les aigües del Canal serveixen per regar conreus de cereals i farratges, base de l’alimentació d’una important cabana ramadera.

A l’entorn de l’aigua, i cent anys després de la inauguració d’una obra que va transformar radicalment la nostra comarca, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca ha volgut iniciar el cicle CINGA FÒRUM, un espai de trobada i debat sobre temes econòmics i socials relacionats amb la nostra comarca, i que també repercuteixen en les comarques veïnes d’Aragó i Catalunya.

Aragó i Catalunya són dos comunitats germanes, històricament vinculades, que mantenen nexes d’unió profitosos per a les dos parts. Qüestions tan rellevants com l’educació, la sanitat, la investigació científica o les infrastructures de comunicació són objecte de conveni entre els governs aragonès i català perquè els esforços conjunts multipliquen els beneficis, i els ciutadans puguem rebre un servei millor.

 

En els últims temps, però, assistim a un escenari de crispació i de foment dels enfrontaments entre Aragó i Catalunya des d’un sentimentalisme que només pot respondre a la voluntat de generar fronteres i diferències entre persones que han conviscut durant segles en harmonia.

 

La voluntat de crispació s’ha concretat des de fa molts mesos en el litigi de les obres d’art de les parròquies de la Franja que hi ha al Museu Diocesà de Lleida. Veus que reclamen obres que són a Catalunya i arriben a acusar de robatori, i veus que mantenen el compromís de no deixar anar cap obra a l’Aragó són un gran soroll, i els ciutadans volem diàleg i harmonia.

 

Fraga, pel seu pes demogràfic i la seua privilegiada situació geogràfica, és i ha de ser el punt de trobada i d’unió entre les comunitats germanes d’Aragó i Catalunya. Les relacions de bon veïnatge entres pobles aragonesos i pobles catalans que mantenim els ciutadans de Fraga mos ha de permetre aixecar la nostra pròpia veu, justament la de la paraula i l’acord.

 

És precisament en favor de la concòrdia que l’Institut d’Estudis del Baix Cinca proposa a les institucions i als ciutadans d’Aragó i Catalunya que retroben la paraula, el pacte i l’acord.

 

Per això, en el litigi de les obres d’art de les parròquies de la Franja volem posar sobre la taula de diàleg una via de solució que passe perquè Fraga sigue subseu del Museu Diocesà de Lleida. Fraga pot acollir les obres d’art de les parròquies de la Franja que formen part del bisbat de Barbastre-Montsó, i la gestió pot ser compartida per institucions aragoneses i catalanes.

 

Aquesta és una proposta seriosa, que té en compte el component d’unitat museística i històrica de les obres d’art, enteses com a patrimoni d’un territori tradicionalment comprès en el bisbat de Lleida i actualment adscrit al bisbat de Barbastre-Montsó. També és una proposta que pretén, sobretot, aixecar una veu de concòrdia per damunt de les veus de crispació i enfrontament que tants perjudicis comporten al conjunt dels ciutadans.

(Publicat al Diari Segre el 9 de novembre de 2006)

Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l’època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l’única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s’incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l’any 80.

Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l’ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l’amanim, l’enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s’assomen, cert també que el pronom – ai! – ‘en’ és cada dia més feble, però al costat de l’ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l’any 2005.

Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d’aquest novembre de 2006?

José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l’ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d’un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l’ascendència internacional d’aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.

A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l’Estatut d’Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d’estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.

Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N’estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d’una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d’un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.

(Publicat al Diari Segre el 9 de novembre de 2006)

Una senyora, gran, de Fraga, que tenia uns parents instal·lats a França, els va rebre un bon dia. Van arribar acompanyats dels xiquets. Ella estava tan contenta i orgullosa dels seus que no parava de dir mira si són intel·ligents, tan petits i ja parlen francès! No, no era l’època en què els xiquets practicaven el castellà per anar a mestra, era aquell intermedi entre el desconeixement, prou general, de l’única llengua oficial i les primeres descobertes que la nostra llengua es podia escriure. Faltaven algunes cegalloses perquè el català s’incorporés a mestra, això sí, optatiu i fora de currículum. Francès! Quin prestigi! Nosaltres, pobrets, som de poble, i parlem això nostre que, on vas a parar, no té ni punt de comparació! Posem que parlo de l’any 80.

Vaig coincidir a València amb un xic del Matarranya, esperàvem gent per sopar, i vam parlar, per allò de mantenir conversa, del menú tancat que ens esperava. Em va dir que hi havia ensalà. Quin plat més exòtic, vaig comentar, amb el poc esme que em quedava. Exòtica l’ensalà? No me la vaig empassar, aquesta, per molt divers que sigui el català. Ensalà alinyà? Li vaig replicar? Com que és de bona pasta, va riure, i em va preguntar com en diem a Fraga, i, esclar, amanida, perquè l’amanim, l’enciam! Cert que ja no hi ha gaire gent que tragui el cap per la finestra, ara la majoria s’assomen, cert també que el pronom – ai! – ‘en’ és cada dia més feble, però al costat de l’ensalà em van parèixer foteses. Posem que parlo de l’any 2005.

Quina és la situació del català a la Franja? Podem dir que acurta distàncies amb la situació del català a la Catalunya d’aquest novembre de 2006?

José Luis García Delgado i José Antonio Alonso van presentar al II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat fa cinc anys, una ponència on defensaven que la regulació de l’ús de la llengua, la seua protecció i, fins i tot, la seua provisió, no es pot deixar a la cura espontània del mercat, i ha de ser assumida per les institucions públiques. Que la potencialitat d’un idioma depèn, per una banda, de la capacitat que tingui per erigir lligams identitaris en el sí de la comunitat que la practica i, per una altra, de la vitalitat creativa i intel·lectual, i de l’ascendència internacional d’aquesta comunitat. Aquestes paraules es referien a la llengua espanyola, però són extensibles a qualsevol altre idioma.

A la Franja, som deixats en això, en dir que el projecte de reforma de l’Estatut d’Aragó que es va enviar al Congrés dels Diputats a primers d’estiu ni tan sols esmenta la denominació de la nostra llengua pròpia ja està tot dit.

Molts ja firmaríem si poguéssim dir que les nostres terres són bilingües, i no suspendre les matemàtiques. N’estaríem ben orgullosos perquè voldria dir que disposem d’una oferta formativa i cultural en català igual a la que tenim en castellà, que les relacions amb les administracions es podrien establir en qualsevol de les dos llengües, català o castellà, sense dependre de la bona voluntat de qui estar al front de les responsabilitats polítiques, i també que davant d’un micro, i a falta de coneixements de francès, no usaríem, com aquell que diu per norma, el castellà.

Fraga, 26 d'octubre a 5 de novembre de 2006

PROGRAMA

DIJOUS, 26 D’OCTUBRE

17.30 h Acte inicial al cementiri de Fraga:

Lectura del poema de Miquel Martí i Pol “Parlem de tu”.

Interpretació de “El cant dels ocells”.

Col·locació d’una placa commemorativa.

Ofrena floral.

18.30 h Inauguració de l’exposició “Josep Galan i la seua obra”, a la sala d’exposicions de Ca Cabrera:

Visita comentada.

-oberta els caps de setmana de l’homenatge-

DISSABTE, 28 D’OCTUBRE

18.00 h Acte central de l’homenatge al Palau Montcada:

Parlaments de representants institucionals i associatius.

Projecció de l’audiovisual “10 segons per al Josep”.

Actuació de la Coral Infantil i alumnes de l’Institut Musical Comarcal.

DIUMENGE, 29 D’OCTUBRE

11.00 h EnGALANar, al Cegonyer:

Exposició de guarniments sobre l’obra de Galan realitzats pels alumnes del centres educatius de la comarca.

Cançó per al Josep a càrrec d’antics companys de la rondalla.

Xocolatada popular.

Animació infantil a càrrec de Xip-Xap Teatre amb l'espectacle "Que peti la plaça!".

DISSABTE, 4 DE NOVEMBRE

19.00 h Presentació de l’obra Batec a batec. Miscel·lània de treballs oferts en honor de Josep Galan i Castany, editada per ICF, al Palau Montcada.

19.30 h Lectura pública i comentada amb audiovisual de l’obra Mort a l’Almodí de Josep Galan.

21.30 h Sopar literari a la Sala Tempo de Fraga:

Lliurament dels X Premis “Josep Galan - 6 de novembre” i les beques de recerca “Amanda Llebot”.

Lectura de poemes i actuacions musicals. (Duo recapte, Anton Abad...).

DIUMENGE, 5 DE NOVEMBRE

11.30 h “Els escenaris de Mort a l’Almodí. Lectura itinerant pels carrers més significatius de l’obra de Josep Galan”, a l’Hort de l’Hospital i a càrrec de la Biblioteca Pública Municipal.

Organitza:

IEBC

Casal Jaume I de Fraga

Ateneu Cultural del Baix Cinca

CPR Baix Cinca

Col·laboren:

Iniciativa Cultural de la Franja

Associació Cultural del Matarranya

Centre d'Estudis Ribagorçans

Consells Locals de la Franja

Govern d'Aragó

Ajuntament de Fraga

Comarca del Baix Cinca

Institut d'Estudis Altoaragonesos

Institut d'Estudis Ilerdencs

Fundació Lluís Carulla

Fundació Jordi Cases i Llebot

Òmnium Cultural

Acció Cultural del País Valencià

Consello d'a Fabla Aragonesa

Coses del Poble

Casa Museu Salvador Sabaté

Coral Infantil i Alumnes de l’Institut Musical Comarcal

Casa de Fraga a Barcelona

 

El text que segueix correspon a la intervenció en la taula rodona "La llengua catalana i els seus models literaris", organitzada a Amposta el 4 de març de 2006

El títol de la taula rodona m’ha fet donar més d’una volta al cap, al final no sé si m’ajusto al que m’han demanat, si és que em demanaven alguna cosa concreta, o tiro pel dret i aprofito per parlar del que més m’agrada: una cosa així com la pulsió de la paraula. Una pulsió, diuen, és una tensió que creix i creix, és un impuls que no està fixat ni determinat, i és, per tant, modelable i flexible. La pulsió, diuen, es resol en una distensió que provoca plaer. La paraula, que és allò que ens relaciona amb els altres i amb allò altre, pot funcionar a mode d’instint, és a dir, d’una manera predeterminada i fixa, però també es pot tensionar perquè creixi i ens permeti mirar per sota de la catifa de la vida.

Fa uns quants anys, ingènua, li vaig preguntar al professor Valverde què hi havia després de la paraula. Ell em va somriure i, potser condescendent, potser sarcàstic, segur que bromista, em va respondre que no ho sabia, però que si mai ho esbrinava li ho expliqués. Esclar, vaig aprendre, qualsevol cosa que mai em passi pel cap, qualsevol cosa que pugui arribar a imaginar o a conèixer sempre tindrà la mirada de la paraula, perquè jo no sóc sinó paraula, “nosaltres, ben mirat, només som paraula”, deia Martí i Pol, en un poema lingüístic excels. I allò que ens van ensenyar, allò que al principi va ser la paraula – o el verb, com tradueixen alguns – és també el final i el camí sencer.

Entenem que la literatura és paraula escrita, tot i que també hi ha un món dedicat a la literatura oral, però no ens enganyem, la literatura s’escriu i l’altra necessita que l’adjectivin. La lletra impresa ens meravella des de fa segles, però no sempre ha estat així, la paraula escrita no sempre ha gaudit de bona fama. No trauré de la màniga cap desconegut, sinó el més gran detractor de l’escriptura: Sòcrates. Va deixar escrit a través de Plató, en el Fedro, que “n’hi ha prou que una cosa s’hagi escrit una sola vegada perquè l’escrit circuli per tot arreu, igual entre els entesos que entre aquells a qui no concerneix en absolut”. Sòcrates, esclar, era un desgraciat, i una persona decent no pot estar d’acord amb ell. De tota manera, he de reconèixer que la prostitució de les paraules em fa tanta basca com a ell.

Fins ara no he esmentat cap model literari, i se’m disculparà aquest exercici de dits en el teclat, en defensa meva diré que no gosava d’entrar en matèria a les primeres de canvi per una espècie de pudor heretada sens dubte de generacions de tradició judeo - cristiana. I ara sí que entrem en matèria, perquè si algun model literari tenim és el de la tradició judeo – cristiana, amb tots el mites pagans, alguns fins i tot àrabs, altres asiàtics, barrejats i passats pel sedàs d’aquesta immensa manera d’entendre el món.

Entenc que la literatura és narració de vida, i els models literaris són models de narració de la vida. L’home i la dona ens caracteritzem per la capacitat de llenguatge, i la paraula ens permet narrar-nos al llarg de la nostra existència. A vegades ens expliquem contes, altres anècdotes o històries, fins i tot alguna d’indis, relats que ens permeten construir el nostre jo des del passat i prendre apunts sobre el que volem ser. La vida, cada una de les nostres vides, és paraula i és narració.

Què distingeix la història que explica la veïna del costat d’una novel·la? Quina diferència hi ha entre una xafarderia i un conte? Vanitats a banda, la diferència és que la literatura vol mirar per sota de la catifa de la vida. I per fer-ho necessita forçar la llengua, perquè les paraules, massa sovint, estrenyen, i a vegades no n’hi ha prou amb les paraules. Suposo que això li passava a aquell notari que va inventar les subordinades (si non e vero e ben trovato).

Hi ha alguna cosa que vull dir, i que ha d’encaixar d’alguna manera en aquesta dissertació certament desordenada, i és que mirem per sota de la catifa des d’una tradició determinada, la nostra, la judeo – cristiana, i hi ha un mite important en la nostra història, el mite de Tristany i Isolda. És present en totes les literatures occidentals, fins i tot en les pel·lícules de Hollywood, és el mite de l’amor impossible. Es podria ben bé emparentar amb el mite de Sísif, tot i que són família llunyana. Per cert, Sísif és un altre dels paradigmes de la nostra cultura, l’occidental. Seria llarg entrar ni que fos superficialment en aquesta qüestió, i la deixo només apuntada. El resum seria que els nostres models literaris són la vida i una tradició de mirada que ens arriba des del mite i des de com s’ha tractat el mite al llarg de la història de la literatura.

Hi ha moltes catifes per explorar, perquè la vida ha canviat, no només perquè ara som postcontemporanis dels postmoderns. Ha canviat, sobretot, perquè els impossibles que durant segles han estat objecte de tractament literari i vital són ara prou possibles perquè ens haguem desorientat tots una mica. Ho sentim a dir pel carrer: som en l’època del tot s’hi val, del res no és etern, som en el temps del tot a cent. Qui ens pot guiar en l’aventura d’explicar-nos en lletra impresa, d’aquella que dura segles, quan vivim la instantània? Qui ens pot ser model quan busquem la satisfacció immediata del desig, quan hem perdut els valors de la paciència i l’espera?

I, a tot això, hauria de tractar de la llengua catalana i els seus models literaris. Bé, pel que fa a la llengua catalana, gaudeix d’una salut més aviat feble, sóc optimista a estones i d’altres no gaire. Penso que l’escriptor, l’únic artista que té com a eina la paraula – si no vaig errada – hauria de tractar la llengua com un regal valuós al que pot donar forma perquè brilli amb més força. Tanmateix, tinc la impressió que hi ha escriptors catalans que cerquen en la batalla contra allò que se’n diu la llengua estàndard una catifa per aixecar.

En la meva opinió, la batalla contra la llengua estàndard és tan legítima com qualsevol altra batalla que vulguem emprendre, si bé caldria recordar les celles aixecades d’un dialectòleg nostre, Ramon Sistac, quan es refereix a aquestes qüestions: “la llengua estàndard és la llengua literària”. Esclar, de quina altra manera que a través de la pulsió de la paraula hauríem aconseguit un cànon gramatical, unes regles ortogràfiques i morfosintàctiques, en definitiva, una llengua?

No m’agradaria semblar irrespectuosa, insisteixo que cadascú fa el que creu oportú, i tan legítima és una manera de fer com una altra. Això, però, he de dir que la creació no rau en l’ús d’un quants dialectalismes, per molt que això ens resulti adequat o exòtic o arrelat a un territori, tant se val. No hi ha creació pel fet d’escriure espill o mirall. La creació és mirar darrere de l’espill, o del mirall, i explicar en forma d’història allò que no es pot explicar d’altra manera.

En aquest punt, i ja per acabar, invoco a l’immens Hegel, aquell que escrivia assaig filosòfic i, tanmateix, sabia que la poesia ocupa el lloc més elevat del saber. La narració i el vers prenen el relleu a l’assaig per explicar el món quan només a través de les figures literàries es pot modelar la llengua i mirar darrere de la paraula i per sota de la catifa. Què té a veure això amb l’ús d’un localisme? En el meu entendre, és una batalla sense cap interès. Més quan tenim al davant el repte de generar models literaris que expliquin un món diferent. Més quan, si en alguna tradició som arrelats, és justament en l’europea, l’única que té ambició d’universalitat.

Heraldo de Aragón

4 de novembre de 2005

 

 

Aragón es una comunidad diversa y especialmente rica desde el punto de vista lingüístico. No creo que haya en Europa un territorio en donde convivan tres lenguas, sobre todo teniendo en cuenta que la población es de poco más de 1,2 millones de habitantes.

Este gran patrimonio, sin embargo, es objeto de polémicas de distinto signo, una situación que deberíamos ser capaces de superar. Más cuando tenemos la oportunidad de liderar el proceso de construcción de sociedades diversas en donde todos los ciudadanos se sientan parte de su comunidad, aunque no compartan todas las características de sus vecinos.

En las primerías de 1984, alcaldes de numerosos pueblos aragoneses de habla catalana firmaron la Declaración de Mequinenza. El lema que adoptaron fue Soy aragonés, hablo catalán, con la intención de reafirmarse en una identidad territorial y una diversidad lingüística.

Más de veinte años después, el anuncio del Gobierno de Aragón sobre la preparación de un anteproyecto de Ley de Lenguas ha levantado ampollas entre quienes pretenden la uniformización.

Por un lado, aquellos que niegan que en Aragón se hable catalán, y presentan argumentos que se resumen en un: si usted es aragonés no puede hablar catalán, por tanto, lo que usted habla tiene otro nombre. La que suscribe pone en duda que lengua e identidad territorial sean sinónimos y, en todo caso, les invita a consultar la opinión de la Universidad de Zaragoza al respecto. No se engañe: usted puede ser aragonés y hablar catalán y, además, estar en perfectas condiciones de salud mental.

En el otro extremo, están quienes afirman que como usted habla catalán, usted es catalán. Y se van a Estrasburgo. La que suscribe insiste en que lengua e identidad territorial no son sinónimos, y no se cansa de repetir que se puede ser aragonés y hablar catalán y, además, seguir en perfectas condiciones de salud mental.

No es mi intención echar leña al fuego en la cuestión de las lenguas de Aragón. Al contrario. Espero de nuestro Gobierno y de nuestras Cortes la responsabilidad y la grandeza de espíritu que permita construir un futuro en donde todos tengamos cabida, aquellos que tienen como lengua propia el castellano, quienes han heredado el aragonés y quienes se han amamantado en catalán, porque todos queremos ser aragoneses, tenemos derecho a serlo y, además, a ver reconocido nuestro ser distinto al mayoritario.

Se pueden negar las evidencias, se las puede silenciar y también se puede mirar hacia otro lado, pero Aragón seguirá siendo una comunidad diversa. A pesar de quienes quieran uniformizarla.

Nadie pone en duda la identidad de un ciudadano de Zaragoza que hable castellano. Sin embargo, quienes deben defender cada día quiénes son, no lo dude, están poniendo toda la carne en el asador para ser aragoneses. Por eso, porque hablo catalán, porque debo defenderlo e insistir en ello cada día, soy aragonesa. Déjenme serlo con el reconocimiento y el apoyo de nuestras instituciones a unas lenguas que son nuestras y que necesitan un marco legislativo.

En algun moment, ja fa temps, Josep va voler saber més sobre la llengua que parlava a casa, al carrer, i va engegar el camí d’una vida que va dedicar a Fraga, al Baix Cinca i a la Franja. En va tenir moltes més, de vides. Igualada, Montbuí, els alumnes, les inquietuds de sindicalista. I, esclar, la família i els amics.

En aquesta hora en què només queden les paraules, pareixen sobreres altres que no siguen els records d’aquesta personalitat apassionada, tossuda i amable que va treballar durant més de vint anys per la seua terra i la seua gent.

Temps de Franja, la transformació de l’Institut d’Estudis Fragatins en Institut d’Estudis del Baix Cinca, la creació de la Iniciativa Cultural de la Franja són realitats que porten el nom i el cognom d’un Josep Galan que ha estat company i amic. Els reculls de refranys i de motades, de cançons, jotes, una novel·la, els estudis sobre la parla de Fraga són obres que ens deixa.

La música, la literatura popular, la poesia, els contes, els assaigs i les novel·les d’autors dels nostres pobles no són pròpiament obres seues, però tothom, d’una manera o altra, li deu que això haja estat possible. I és que, per damunt de tot, Josep ens llega la virtut de no defallir, de seguir, sempre avant, perquè mai no n’hi havia prou. No n’hi ha mai prou, Josep, és veritat, sempre hi ha alguna cosa més per fer. I aquest és el nostre homenatge, el millor que et podem oferir, seguir la tasca de construir la Franja.

La mort no és res de nou a la vida, ja ho sabem, però a vegades, com ara, arriba amb massa urgències.

Avant, amic.

La construcció dels estats sobre la base d’una nació s’ha fonamentat, històricament, en els principis rectors d’un passat comú i una llengua comuna. En nom d’aquesta concepció, els estats han violentat les comunitats que es diferenciaven cultural i lingüísticament de la idea única i homogènia que havia de caracteritzar una nació, justament perquè se sustenta en la creença que on hi ha una llengua hi ha una nació i un estat.

En aquest context, la Franja ha sobreviscut amb una llengua diferent a l’oficial, tant a les Administracions locals com a l’autonòmica i a la central, i ha generat una manera de fer, des del punt de vista de la llengua i, sobretot, de la identitat, flexible i allunyada de la uniformitat.

Tal com explica el sociòleg Josep Espluga a Urbilatèria (col·lecció Quaderns de les Cadolles), els habitants de la Franja mos sentim més aragonesos o més catalans segons qui mos pregunta. I som capaços de trobar semblances i diferències tant amb aragonesos com amb catalans, potser perquè hem tingut el privilegi de mantenir-nos fora de les vel·leïtats uniformitzadores de tots els cantons. Per què privilegi? Justament perquè els temps canvien, i el món també.

Des de finals dels vuitanta del segle passat, quan es comença a parlar de globalització, s’inicia també el trontoll dels estats nació tal com havien estat pensat fins llavors. Els fluxos internacionals de persones, més que de capitals i de mercaderies, fan que les societats siguin cada cop més multiculturals, amb moviments més o menys violents de reafirmació dels fonaments nacionals, entesos des d’un passat més o menys idealitzat, en tot cas dibuixat a partir de trets homogeneïtzadors.

Aquests canvis, que no tenen marxa enrere fan que puguem afirmar que el futur o és temps de violència o és temps de Franja.

Els habitants d’aquesta terra de llengua catalana, de dret civil aragonès, de relacions socials i econòmiques amb els veïns aragonesos i amb els veïns catalans, camaleònica si es vol, conté un tresor. La Franja pot proporcionar a l’Aragó la capacitat d’erigir-se en comunitat d’avantguarda en la construcció de les nacions del segle XXI, basades més en la defensa i la protecció dels drets de les persones i dels col·lectius que no en l’homogeneïtzació cultural. I és que els habitants de la Franja viuen des de fa desenes d’anys en el que Emilio Lamo de Espinosa anomena el nacionalisme postnacionalista, aquell que ja no vol que les persones s’assemellen a una idea, tant si com no, sinó que té com a prioritats a les persones i els seus drets.

Per això, des de la Franja hem d’exigir al Parlament i al Govern d’Aragó, com a òrgans de representació dels ciutadans d’aquesta comunitat, la fermesa i la valentia d’engegar un procés de tolerància i respecte als drets de les persones i dels col·lectius que ha de tenir com a primera prioritat la normalització lingüística. L’Aragó no té una sola llengua pròpia, n’hi ha almenys tres, i totes han de tenir el mateix respecte, perquè totes són vehicles de comunicació entre les persones que formen aquesta comunitat. I les persones i els seus drets, individuals i col·lectius, han de ser els eixos prioritaris de present i de futur.

Com a primer pas, el Parlament d’Aragó ha de ser capaç d’aprovar una Llei de Llengües respectuosa amb tothom. I, per tant, ha de fer oficial el català.