Susanna Barquin

Artur Quintana i Font, doctor en Filologia per la Universitat de Barcelona, autor de la tesi doctoral El parlar de la Codonyera, romanista i germanista, professor encarregat de curs de llengua i literatures catalanes a la Universitat de Heidelberg, autor de nombroses publicacions sobre el català i les parles catalanes, i d’articles sobre l’aragonès, l’alemany, l’occità, el català, lector de català i castellà a Cardiff i a Friburg, membre de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre d’honor de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, president de la Iniciativa Cultural de la Franja i home de bé, ha estat citat als jutjats de Fraga perquè algú la denunciat per calúmnies i difamacions (!!!).

Si m’ho permeteu, diré que a la Franja Oriental d’Aragó es parla català, que negar això és com negar l’holocaust dels jueus a l’Alemanya nacionalsocialista, i que els mestres a l’Argentina no ensenyen amb accent d’Alcanyís.

He escrit el paràgraf anterior amb la voluntat manifesta que es publique. Podria ser que algú, algun homenot, trobés que són calúmnies o difamacions, o les dos coses, i em posés una denúncia. Podria ser que la denúncia fos el preludi d’un seguit de despropòsits com els que envolten el cas de l’Artur que, a hores d’ara, si no li ha estat possible d’anar a Fraga el 17 d’abril, deu ser en cerca i captura (!!!!!!!!!!!!!!). Senyor jutge, vol dir?

(amb tot el respecte per l’Artur i els altres damnificats)

Com que segur que hi ha algú que no ho sap encara, ho faig públic: el desembre va nàixer la meua filla Clara. Reconec que sóc persona de costums, i per eixa raó i no cap altra les meues filles naixen el darrer mes de l"any. Ho faig públic per si de cas algú m"ha trobat a faltar.

Des de l"últim ababol, hi ha hagut massa notícies, i per això no sé quina vull comentar, si l"anunci de la inclusió del català a les escoles oficials d"idiomes d"Andalusia, si la projectada possibilitat d"estudiar la primària (i l"ESO també? No puc assegurar-ho, no vaig sentir bé la notícia, estava massa bocabadada) en català a Madrid, si la conversa amb una suposada funcionària que ha fet saltar fins i tot a la meua filla (la gran, vuit anys)... Oooohhhh, mama, què mentiders! Si jo enguany faig mates en castellà! (Tercer de primària, escola catalanista, Barcelona).

També podria escriure sobre els pannells informatius que ha instal·lat a Fraga l"Ajuntament, i que descriuen peces artístiques en perfecte bilingüisme castellà – castellà... Esclar, és que així tothom ho entén!

Sabeu què? Em quedo amb la transgressió, el tema de la jornada que s"ha celebrat el febrer a Fraga. Si més no, és original anomenar transgressió al que abans s"hagues dit naturalitat: parlar en la teua llengua sense por d"ofendre a ningú. Com diu? Descortesia? Quina pell més fina que tenen alguns!

Aquest mes d"octubre, Acció Cultural del País Valencià ha encetat una campanya per implicar al màxim de gent possible en la col·laboració per fer front a la sanció de 300 mil euros, imposada pel delicte d"haver finançat repetidors del senyal de TV3 al País Valencià, al marge dels repetidors autoritzats pel competent de torn.

Es demana una aportació individual, voluntària, de 10 euros, per poder pagar eixa multa desorbitada. I jo em pregunto, què són 10 euros pel català? Res, si realment fossen pel català. Però és que seran per les arques d"un estat que no deixa d"ofegar amb arguments que resulten ben poc sòlids en l"era de la globalització, una paraula que omple la boca de molts polítics, però, per desgràcia, és ben poc present en les seues maneres de fer. Arguments tècnics -en l"època de la tecnologia!!!! - són els que servissen per limitar el número de canals de televisió que es poden rebre mitjançant la tecnologia digital no-de-pago.

No m"entengueu malament, no vull dir que em parega malament pagar els 10 euros. Al contrari, m"agradaria que es pugués recaptar el doble del necessari i demostrar que som molts els que volem continuar disfrutant de la llibertat d"expressió i del dret a la informació, i en català. Però no em direu que no és una llàstima que algú puga fer-los servir per brindar a la nostra precària salut.

El pensador Gregory Bateson explica que, així com hi ha molts tipus de desordres,  només hi ha un ordre que acontenta les expectatives d’una persona. Així, considerem que un objecte és en el seu lloc només si ocupa un determinat espai, i, en canvi, considerem que és fora del seu lloc quan és en molts llocs llevat d’un. Hi ha coses, diu, que s’ordenen d’acord amb un ordre previ, i eix punt s’ha d’entendre com una de les crítiques àcides que fa a determinades pràctiques socials i científiques.

Em van venir al cap les cabòries de Bateson mentre llegia que un mosso d’esquadra havia multat un camioner per portar la documentació de trànsit, des de l’Ampolla a Sant Celoni, en català. Resulta que una directiva europea exigeix que les cartes de port de mercaderies perilloses estiguen escrites en la llengua oficial del país d’origen. El director general de la policia de Catalunya ha titllat la multa d’excés de zel, i ha anunciat que no es tramitarà, i esclar, amb el rebombori que va hi haure! Segons la multa, el català no és llengua oficial del país d’origen del camió, a pesar de l’article 3.2 de la Constitució espanyola (“la resta de llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”) i de l’article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (“el català és la llengua oficial de Catalunya”). Potser és que hi ha qui juga a construir un ordre que ja té prèviament definit! Si això passa a Catalunya, que ens agafen confessats!

L’espanyol es troba davant del desafiament de la consolidació com a idioma de comunicació universal sense que això signifique imposar-se a les llengües amb què conviu en els països iberoamericans, van afirmar els organitzadors del IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

“No volem sotmetre cap llengua”, va dir Víctor García de la Concha, director de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i va subratllar que en els països on es fomenta l’aprenentatge de l’espanyol s’ofereix “la forma de comunicar-se amb més de 400 milions de persones”.

“La llengua té un poder espiritual i afectiu que canvia la vida de les persones, expressa la nostra manera de ser”, va afirmar l’escriptor Tomás Eloy Martínez.

Als Estats Units, “ser bilingüe comporta millors salaris. Ser bilingüe sabent espanyol és un gran avantatge que dóna diners”, anota Amparo Morales, investigadora de l’Acadèmia Porto-riquenya de la Llengua.

L’economista en cap del BBVA a Colòmbia, José Luis Escrivá, reconeix que “l’idioma dels economistes és l’anglès”, però precisa que als Estats Units, el quart país amb més hispanoparlants, almenys 42 milions de persones s’expressen en castellà.

A Espanya, l’espanyol té una participació del 15% en el Producte Interior Brut (PIB), segons l’Instituto Cervantes.

L’acadèmic veneçolà Rafael Arráiz sosté que “la relació entre llengua i economia té molt a veure amb els centres de producció de coneixement i tecnologia”.

Això, retalls de premsa de finals de març, sobre el IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, que es va celebrar a Cartagena d’Índies.

El mes de maig s’ha inaugurat a Fraga l’exposició homenatge al pintor Miquel Viladrich (imploro la pronúncia k final), amb la presència d’uns quants representants polítics d’Aragó i Catalunya, i no podia ser d’una altra manera, si comptem que en l’organització han col·laborat Administracions d’una banda i l’altra.

Per part de la Generalitat de Catalunya, hi va assistir Josep M. Carreter, director general de Patrimoni Cultural, que va destacar, en la seua intervenció, que Viladrich i Fraga representen molt bé el punt de trobada entre Aragó i Catalunya. Jo afegiria que també la llengua representa un bon punt de trobada, en eix cas, la puntada de peu a la llengua, i és que el sinyor director general de Patrimoni Cultural va intervenir en castellà! I, o bé no sap que a Fraga es parla català i, per tant, no està capacitat per dirigir el que dirigeix, almenys intel·lectualment, o bé ho sap però tant li fa, i llavors no n’està capacitat, almenys moralment. En tot cas, és el seu punt particular de trobada amb la llengua, ja que la sinyora Almunia també es troba més còmoda en castellà.

Jo volia escriure que em va agradar molt la reflexió d’en Ferran Sàez, que el polític ha de parlar des del cor per arribar al cervell dels ciutadans, i no parlar des del cervell per arribar al cor dels votants, perquè llavors és un demagog, i mira què ha eixit.

Entitats empresarials de Lleida porten temps denunciant el trasllat de societats cap a la Franja. Fa unes setmanes, fins i tot El Periódico, diari més prompte urbà, barceloní, se’n feia ressò, i dedicava a aquest, diguem-ne, punt de vista el tema del dia. El sòl industrial més assequible, bones comunicacions, legislació més laxa - em permeto resumir -, diuen, fan que Fraga i altres poblacions del Baix Cinca acullin inversions productives i també increments en el registre de societats. No compartisco amb aquestes entitats empresarials - posem la Cambra de Comerç de Lleida - la rebequeria infantil, haurien de saber que la projecció econòmica de Lleida inclou i arrossega la projecció econòmica de poblacions del voltant. Des de la Ribera del Cinca estem contents que tots haguem pujat a un carro de futur, i ens alegra que Lleida es puga situar al mapa. Lamentem, però, que alguns lleidatans vulguen aprofundir en les fronteres. En tenim d’administratives, de polítiques, no en teníem d’econòmiques, ni de comercials, perquè no tenien sentit. No tenen sentit, senyor Simó, i si a vostè no li ixen els comptes de registre d’empreses no li done la culpa a la Franja, a la fi, defensem o no defensem el lliure mercat? O és que tenim discursos diferents segons ens interessa? Fraga i el Baix Cinca, senyor Simó, no són el seu enemic, recorde allò de “sol no puc, amb amics sí” (Barrio Sésamo dixit).

Fa uns dies, un fragatí amb tendències ababòliques (és a dir, d’aquells disposats a invertir temps en ocupar-se o preocupar-se per temes de llengua, cultura i altres per l’estil, a canvi de res, en el millor dels casos) em comentava que Temps de Franja segueix en la línia d’una qualitat més que notable, i no ho deia per dir, perquè no és, per entendre’ns un fantasma. Immediatament després d’aquesta lloança, va venir el però (ai!), concretat, en aquest cas, en un excés de lamentacions. Acabava de llegir l’últim número de la revista, i li havia quedat el regust d’una queixa sostinguda, expressada des de diferents àmbits temàtics i territorials.

Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l’assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la política lingüística, sosté que cal superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima com a parlants de la mateixa llengua que Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals, podem afegir que Joan Miró, Jesús Montcada, Salvador Dalí, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mosén Cinto Verdaguer, Joan Martorell, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra i molts que em deixaria pel camí perquè no m’hi caben. La veritat, sí, és un orgull saber que tots deien bon dia i que molts continuem la tradició de saludar amb aquest bon desig.

També remarca Pueyo, en el mateix assaig, que cal abandonar l’expressió “la situació del català” i abonar-se a una altra de més acurada: “les situacions del català”, que són concretament set. El seu plantejament de col·laboració entre les diferents administracions competents en cada territori com una fita assumible, confesso, m’omple d’il·lusió.

De cop, recordo com Lluís Llach, farà tres o quatre anys, mentre parlàvem de la Franja i del català i coses per l’estil, es va referir a les causes perdudes, i, la veritat, em va caure fatal. Imagino que la lamentació no engresca a determinada gent, però d’altres, és veritat, amb la lamentació es posen les piles, com diu l’amic Hèctor Moret.

No tinc res en contra dels diaris electrònics, de fet en llegixco a vegades, quan estic desvaguerada i se me"n van els ulls cap aquí o cap allà. En general, sense gaire esme.

L"altre dia - de fet, quan es llegisquen aquestes línies serà "fa unes setmanes" - n"hi havia un que destacava en un titular que L"IEC prefereix parlar de "països de parla catalana". La notícia, pel que vaig entendre, venia motivada per la targeta promocional d"un simposi titulat "Els països de parla catalana i Europa durant la darrera centúria", organitzat per l"Institut d"Estudis Catalans, l"IEC. Em va cridar l"atenció la notícia, perquè no sabia que ho fos.

M"explicaré. Jo tenia entès que una notícia se selecciona d"acord amb criteris de novetat, actualitat i interès. La novetat, esclar, es refereix a esdeveniments desconeguts pel lector; l"actualitat, a informació sobre fets actuals en relació a la periodicitat del mitjà; i l"interès té a veure amb informacions significatives per a la comunitat a la qual es dirigeix el mitjà de comunicació. Demano disculpes si els aclariments són obvis.

Tenint en compte que a l"article 2 dels Estatuts de l"IEC es llegís textualment que "l"àmbit d"actuació de l"Institut d"Estudis Catalans s"estén a les terres de llengua i cultura catalanes", i que els estatuts són públics, vaig descartar el criteri de la novetat. Pel que fa a l"actualitat, bé, tenint en compte que es van aprovar fa sis anys, i que es tracta d"un diari i no d"un mitjà sisanual o com es diga, tampoc no servia aquest valor. Ja només quedava l"interès. Quin interès hi ha a destacar que l"IEC utilitza la fórmula "terres de parla catalana", amb la qual el conjunt dels territoris se senten més còmodes que amb la polititzada "països catalans"? En això estava entretinguda fa uns dies, o unes setmanes.

Aquest any 2006, hem tingut l’oportunitat, alguns, de llegir un recull de treballs a l’entorn de la identitat, o de les Identitats, que és el títol del llibre. Salvador Cardús – el sociòleg comunicador imprescindible – Rafael Castelló, Lluís Garcia Sevilla i Ferran Suay, des de València, Ferran Sáez, professor a Barcelona però, sobretot, fill de La Granja d’Escarp, Gemma Sanginés, bascocatalana, i Quim Gibert, fragatí d’adopció i devoció, aporten una visió sociològica i també psicològica del fet identitari en les societats que anomenen minoritzades. No discutiré ara alguns aspectes que em pareixen discutibles, ara no, ara vull aprofitar per recomanar aquest recull de treballs, perquè suposen un bon punt de partida per a la discussió sobre qui som, cada ú, com a individus i com a col·lectiu, o millor, col·lectius.

Últimament sento a dir que els polítics no parlen del que de realment interessa als ciutadans, i com que, gràcies a Goebbels, sé que una mentida dita mil vegades acaba sent una veritat, intentaré carregar-me aquesta afirmació si més no esbiaixada.

Algú sap el que realment interessa als ciutadans? Qui és que s’atorga la capacitat d’esbrinar en l’entrellat de cabòries individuals i col·lectives el que realment interessa a la gent?

Jo, que no tinc cap bola de vidre, i de bruixa ni l’escombra, no sé què interessa realment als altres, sé el que m’interessa a mi, el que em molesta, el que em falta i el que em sobra, i sé també que jo sóc la mesura de la meua vida – com vostè ho és de la seua, no ens enganyem.

Des de la meua mesura, diré que els polítics tracten molts àmbits que m’interessen, de com garantir el subministrament d’energia, de com gestionar l’aigua, de si s’apugen o s’abaixen impostos, de les infrastructures de comunicació, de seguretat, d’un munt de qüestions, vaja, que afecten la meua vida, m’agradi o no. Fins i tot parlen de llengua, potser no tal com voldria, però en parlen.

En la vida política, al meu entendre, no hi falten temes d’interès, el que falta és passió, convicció, un projecte en el que de veritat es creu i de veritat es defensa. Quan em sento lluny de qui es dedica a la política no és quan el sento parlar de llengua, ni d’impostos, ni de carreteres. El sento lluny quan m’intenta entabanar, quan es dedica a intercanviar cromos i a acontentar a qui més crida, amb fonament o sense.

És per això que reivindico la vinguda de l’èpica, sobretot, ja ho he dit, de la passió. Vull sentir que algú em diu crec que aquest és el camí i ho defenso amb tota la força del convenciment que serà bo per a tots. Això sí, que l’endemà no em vinguin amb les rebaixes.

(Dedicat a tu, estimat polític, que no volies ser gestor, ni malabarista, que volies canviar el món. Perquè te’n recordis de fer-ho)

Últimament sento a dir que els polítics no parlen del que de realment interessa als ciutadans, i com que, gràcies a Goebbels, sé que una mentida dita mil vegades acaba sent una veritat, intentaré carregar-me aquesta afirmació si més no esbiaixada.

Algú sap el que realment interessa als ciutadans? Qui és que s’atorga la capacitat d’esbrinar en l’entrellat de cabòries individuals i col·lectives el que realment interessa a la gent?

Jo, que no tinc cap bola de vidre, i de bruixa ni l’escombra, no sé què interessa realment als altres, sé el que m’interessa a mi, el que em molesta, el que em falta i el que em sobra, i sé també que jo sóc la mesura de la meua vida – com vostè ho és de la seua, no ens enganyem.

Des de la meua mesura, diré que els polítics tracten molts àmbits que m’interessen, de com garantir el subministrament d’energia, de com gestionar l’aigua, de si s’apugen o s’abaixen impostos, de les infrastructures de comunicació, de seguretat, d’un munt de qüestions, vaja, que afecten la meua vida, m’agradi o no. Fins i tot parlen de llengua, potser no tal com voldria, però en parlen.

En la vida política, al meu entendre, no hi falten temes d’interès, el que falta és passió, convicció, un projecte en el que de veritat es creu i de veritat es defensa. Quan em sento lluny de qui es dedica a la política no és quan el sento parlar de llengua, ni d’impostos, ni de carreteres. El sento lluny quan m’intenta entabanar, quan es dedica a intercanviar cromos i a acontentar a qui més crida, amb fonament o sense.

És per això que reivindico la vinguda de l’èpica, sobretot, ja ho he dit, de la passió. Vull sentir que algú em diu crec que aquest és el camí i ho defenso amb tota la força del convenciment que serà bo per a tots. Això sí, que l’endemà no em vinguin amb les rebaixes.

(Dedicat a tu, estimat polític, que no volies ser gestor, ni malabarista, que volies canviar el món. Perquè te’n recordis de fer-ho)

Fa uns dies, un tagarí que viu entre les pàgines d’aquesta revista, em va dir que posar com a títol d’una columna L’ababol és de bledes, i com que la cosa va del camp, vaig haver de donar-li carabasses, no en el sentit festejador del terme, sinó en l’altre, vaja, que no va rebre un aprovat. I és que l’ababol, a més d’una flor que naix entre les espigues de blat, creix ben roja i conté efectes calmants, és una ximpleta que es distrau amb qualsevol bajanada. La bleda, en canvi, tan prompte és una hortalissa de fulles grans i verdes que es menja, com una senyora sense caràcter, delicada i aprensiva, una fleuma, vaja. I una servidora de vostès té caràcter, faltaria més! i es distrau amb qualsevol niciesa, i tant que sí!

Només pel plaer de l’entreteniment, m’agrada dedicar alguna estona a veure com creix l’herba, una manera de passar el temps que ha caigut en desús, per desgràcia. Vivim amb l’obsessió de col·leccionar immediateses que ens han obligat a deixar pel camí la virtut de la reflexió. Ja he dit que sóc una ximpleta que es distrau amb bajanades, així que no proveu de descobrir grans veritats entre aquestes línies.

Les últimes setmanes, l’herba ha crescut estranya, rebotida de petits esqueixos que pareixen bolets: ens creixen els nans, em deia algú. Però no, no són els efectes al·lucinògens de l’ababol. L’herba s’ha estressat quan ha sentit a la ràdio allò de la construcció de l’Espanya plural, mentre s’iniciava la presa en consideració de la proposta de reforma de l’Estatut d’Aragó. Pobrissona, l’havien convençut que, en viure a la Ribera del Cinca, formava part d’una Comunitat més àmplia on tothom hi té cabuda, i ara està a punt de rebre una altra carabassa. Em disculpareu si me’n vaig, li he de posar un cataplasma urbilatèric cada tres hores perquè recuperi la saviesa i no torni a creure que tot el que es diu és veritat.

L'ababol és el títol de la columna mensual que Temps de Franja té a bé publicar, i que es reprodueix també en aquest espai

Ara fa un any, Josep Galan em va demanar que el substituís en la columna habitual en aquestes pàgines, i li vaig dir que d’acord, temporalment, mentre es posava més fort. Aquesta conversa la vam tenir a la terrassa del Casanova, a Fraga, a mitjans de setembre. Em va passar papers amb notes i deures pendents, escrits en lletra petita. Estava més prim, esblanquit. Va ser l’últim camí que vam parlar. Dies després, l’Hèctor Moret, el Francesc Ricart i jo el vam anar a veure a l’Arnau, però ell ja només dormia, sedat. L’endemà, a primera hora del matí, em van comunicar que ens havia deixat.

Ara fa un any, vaig fer una promesa, i no l’havia complert fins ara. Espero que no m’ho tingue en compte, que no m’ho tingueu en compte vosaltres, no en tenia ganes.

Ben aviat s’encetaran els actes d’homenatge a la memòria de Josep, a la tasca que va fer per les nostres terres, que eren seues, sobretot eren seues, tan endins les portava que hi va invertir un munt d’energia en canviar el que no li agradava, en recuperar allò que es perdia, i ara el recordo en una terrassa de Benavarri una tarda de primavera no es pot dir llimpio!, havia d’haver una altra paraula en la memòria d’algú, i relatava com entre els escrits de les germanes Bean havia trobat esclarit, esclarit! esclarit! Parlava amb totes les exclamacions d’un nen que ha ensopegat en la pedra filosofal. Era així com estimava la seua terra i la seua gent.

Aviat s’encetaran els actes d’homenatge, deia, i, tanmateix, no li podrem dedicar el millor de tots. Ho sento, Josep, aquests socialistes tenen coses millor a pensar que fer-nos sentir aragonesos de veritat.

Ja disculpareu que aquestes línies siguen tan íntimes.