Susanna Barquin

La vida és una sorpresa, tenia raó el Gato Pérez. Si no em passés la vida veient TV3 – a camins també Tele 5, però, ep! programes seleccionats, CSI, per exemple – sabria què carai és això del Grand Prix. M’he hagut de documentar, cosa que no passaria si fes un cop d’ull a canals d’entreteniment de tant en tant. Ara ja sé que un programa de la Primera, que al seu dia va presentar l’inefable Ramon Garcia i, posteriorment, el cantant (!) Bertín Osborne, es va vendre a la FORTA, que és aquesta cosa que agrupa els canals autonòmics, i amenitza els estius amb el títol Grand Prix. Evidentment, ni TV3, ni TVG ni ETB emeten el programa. Algú es preguntarà per què; bé, si no coneix la resposta, millor deixar-ho estar.

En tot cas, res a dir, no sóc crítica de televisió, em definisco com a simple usuària capritxosa, com el comú dels mortals, i veig el que vull, com tothom.

Ara bé, si el meu poble es planteja presentar-se al programa, llavors començo a investigar de què va això, i resulta que es tracta d’enfrontar pobles en diferents competicions, per aconseguir un premi embolicat de bona fe: diners per a obres socials al municipi guanyador.

Cada poble forma un equip de 30 participants, l’alcalde, un xiquet del poble i un personatge famós que fa de padrí. Fa una farum de caspa que espanta! Almenys a esperits sensibles com el d’una servidora, que pot atipar-se d’ababols a la vora del riu, però no suporta la possibilitat que Fraga es projecte al món, ni que sigue al món dels espectadors d’aquest programa, amb una imatge tan basta. Se m’acut que la propera podria ser promoure un concurs musical a partir de ventositats humanes. Per què no? A la fi, diuen, al Moulin Rouge funcionava.

Si haguéssem crescut en un país normal, vull dir sense censures lingüístiques, llargues dictadures i ganes d’embolicar la troca, haguéssem sabut abans que El Temps de les Cireres és una novel·la amb la qual Montserrat Roig va guanyar el Sant Jordi de 1976. És també un nom ben escollit per un motiu literari que arriba al tercer any de vida a Seròs, un poble del Segrià ben vinculat a Fraga i al Baix Cinca.

Vam créixer, però, com el burgés de Molière, sense saber que parlem en prosa, en una prosa que pot arribar a ser tan bella com la sapiguem dibuixar.

El Temps de les Cireres, ja ho he dit, és també una trobada literària que inclou un premi a una obra escrita per un menor de 35 anys. Seròs també pensa en els seus veïns i els ha volgut fer partíceps de la festa. Per això, hi ha estudiants de la nostra comarca que participen en els premis, guardons escolars, i per això, suposo, una servidora hi serà, en companyia d’altres que han escrit molt i millor per xerrar entorn a la literatura i l’exili.

De ben segur que serà un bon motiu per tornar a posar damunt de la taula un altre exili, l’interior, el que esdevé quan la llengua és paraula callada, i cal reconstruir la identitat personal.

Com que això ho escric abans del cap de setmana del 8 al 10 de maig, que és quan hi ha convocat El Temps de les Cireres, no puc fer-ne el resum ni la crònica, potser un altre dia. Avui tocava escampar que aquesta gent de Seròs fan bona feina, i que, per cert, van rebre el Josep Galan a la Normalització Lingüística l’any passat.

El 19 d’abril, la Comissió per la Dignitat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació Catalana d’Actors i Directors aplegaran (segurament ja han aplegat quan ho llegiu) un munt d’improperis elaborats per a l’ocasió per diferents escriptors i llegits en alguns casos pels mateixos autors, i en d’altres per actors. La convocatòria és al llapis del Passeig de Gràcia de Barcelona, on encara existís un monument franquista, i el motiu, la reivindació de la dignitat de la llengua catalana.

Hi ha moltes veus que diuen que al català li falta argot, que és una llengua que no disposa de paraules malsonants i insultants contundents, i que sovint s’ha de recórrer al castellà per renegar com cal. Bé, si les coses van com han d’anar, el 19 d’abril serà la data per presentar propostes creatives entorn a l’insult i l’improperi, serà una barreja de composicions malsonants i deliri col·lectiu, una espècie de diada de l’amor japonès - quan l’home es posa a cridar com un possés l’amor que li ret a la seva dona - però més a prop de la saturació representada per uns pebrots al capdamunt de tot.

Des d’esta pàgina, vull fer una contribució a la diada de l’improperi, i dedico el meu insult als nostres representants polítics, una colla de pallusos ganduls i barruts, sense imaginació ni esme, incapaços de veure més enllà del seient, amb una pastanaga cagadubtes per nas. S’ha de ser dropo i deixat, carai! Sort en tenim del Miquel Català, que ara ens ha ensenyat com podria ser la web de Fraga en català, sense perdre-hi gaire temps. Ens explica que va anar a l’adreça http://translate.google.com/ i va demanar que google traduís la web de Fraga de l’espanyol al català. El resultat és el propi d’una traducció automàtica, però no em direu que no deixa en evidència a tots els que s’amaguen en la complicació per no fer una cosa tan senzilla. Per cert, si la web està en text pla i no com a imatge, llavors es pot traduir del tot. Au, pallassos! Foteu la panxa al sol, que altra cosa no sabeu fer!

Des del passat 27 de febrer, he entrat a formar part del club dels ex. Un luxe compartit en l’Hipòlit (el nostre, no l’altre), Pujol, Maragall, González... també l’Aznar. Hi ha de tot al piset, gent que opina que ex ve de jubilar-se, altres que afirmen que és sinònim d’ecs, hi ha qui en nega l’existència, i d’altres, en fi, no hi donem importància i continuem en la feina, perquè d’això es tracta, de seguir i de treballar.

He de dir que, dels últims quatre anys, el que em fa més goig és haver donat el relleu al Pep Labat, per moltes raons, però la primera i principal és que Galan no ho va aconseguir. Josep va fer molt per Fraga, pel Baix Cinca i per la Franja, va impulsar molts dels projectes que portem entre mans, com esta revista, sense anar més lluny, però mai va aconseguir engrescar al Pep perquè presentés candidatura com a president de l’IEBC. Jo sí, i, mireu, en alguna cosa havia de guanyar.

I, per arrodonir l’homenatge que em dedico, recordaré les paraules que un polític va pronunciar durant el cessament d’un subordinat: ho has fet tan bé, que ara qualsevol pot fer-ho.

Què he fet tan bé? En la meua opinió, ni humil ni modesta, succeir al Josep era més difícil que succeir-me a jo. L’energia i la passió que hi va esmerçar Galan no són comparables, no obstant, hi ha camins que fer-ho bé és sinònim de fer-ho assequible, i crec que això és el que he aconseguit.

Me’n sento orgullosa, i també de continuar formant part de l’equip que acompanyarà al Pep en la nova etapa. (Esta frase me la podria estalviar, perquè pareix de discurs manit i sobat, però el nostre director és molt pesat en això del número de caràcters dels articles i les columnes. Havia d’acabar d’alguna manera i no se m’ha ocorregut res més institucional. Demano disculpes).

Una servidora té targeta sanitària de Catalunya, perquè la meua residència legal és a Barcelona, ciutat que acull la seu de la delegació d’Hisenda on diposito la declaració anual de la renda. Per això, puc fer servir los hospitals de Barcelona. És una llàstima que la meua família, la que viu a Fraga i no disposa de targeta sanitària de Catalunya, hage d’anar a Saragossa perquè l’Estat deu a Catalunya 10 milions d’euros per cobrir el conveni de Sanitat entre Aragó i Catalunya. Hi ha qui ha volgut fer demagògia d’un acord entre Aragó i Catalunya, i hi ha qui ha dit, des de la responsabilitat que hauria de tenir un càrrec públic, que s’ha de primar la salut de les persones per damunt dels diners (de quines persones? i de quins diners?). A l’Aragó s’ha entès i s’ha acordat una solució que, en la meua opinió, ha de ser transitòria, perquè la solució definitiva és que l’Estat pague el que deu i financie com cal la sanitat. D’altra manera, sempre hi ha qui té combustible per cremar amb paraules de manera gratuïta.

Una altra troca que embolica és la de la suposa fuita d’empreses d’un lloc a un altre. Que si aquesta empresa se’n va a Lleida, que si aquesta se’n va a Fraga (tot depén des d’on es veu). El Baix Cinca forma part de la regió econòmica de Lleida, agrade o no agrade, i les decisions de les empreses es prenen després de valorar diferents possibilitats. Atraure empreses és important, i això és fa amb oferta atractiva. Fa uns dies m’explicava un ex directiu d’una empresa que va marxar d’una població propera a Fraga que mos falta personal. Té raó. És una zona atractiva per comunicacions, per manca de conflictivitat laboral, però costa trobar personal per treballar. Al Baix Cinca falta població, amb més demanda de treball, tindríem més oferta de treball. Curiós? Almenys una troca per reflexionar i no per embolicar.

Ara que commemorem els 25 anys del “gol de Señor”, a punt d’acomplir 25 anys de la Declaració de Mequinensa (perdoneu-ne l’associació), i segur que enmig d’altres efemèrides més o menys properes, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha estirat les orelles a les autoritats espanyoles per la falta d’un marc jurídic específic que promogue i protegisque el català i l’aragonès a l’Aragó. Recomforta saber que a Europa hi ha persones que fiquen el dit a l’ull de les contradiccions, i criden l’atenció quan un Estat que s’ha compromès a màxims – perquè volia ser el primer de la classe, o perquè no donava importància al compromís – després desenvolupe mínims o no fage res. És el que ha passat en la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, que Espanya va ratificar i incorporar al corpus jurídic propi, mitjançant un Instrument de Ratificació publicat al BOE l’any 2001. Curiosament, en aquella època governava Espanya el Partit Popular, que deu ser el mateix partit que es nega a sentir a parlar de cap llei que reconegue que el català és una llengua aragonesa.

Enmig també de les commemoracions diverses i de les estirades d’orella, arriba la notícia oficial, previsible, que si es presenta un document que vulgue ser futura Llei de Llengües a Les Corts, es farà sense el suport inicial del PAR.

Acabem l’any amb una insatisfacció lingüística que no fa més que afegir-se a la que s’acumula de fa molt temps.

Però no tot són males notícies. Francesc Serés debuta com a dramaturg, Anton Abad té nou disc al forn, Juli Micolau guanya el Guillem Nicolau amb un poemari excels, Hèctor Moret continua amb la col·lecció Quaderns del Cingle... i altres petits projectes que seguixen endavant a pesar de determinades celebracions i dels posicionaments marcians d’alguna gent que no ve al cas. Feliç any nou!

Segons notícies que apareixen a diferents mitjans de comunicació, l’Ajuntament de Fraga té la intenció d’enderrocar la zona antiga de nínxols del cementiri municipal, on hi ha enterrats personatges il·lustres de Fraga, com ara Domingo M. Barrafon, Marià Cortillas, Miquel Allué o la família Sudor. Tal com afirma Valerià Labara, estudiós de la figura de Domingo M. Barrafón i d’altres il·lustres de la comarca del Baix Cinca, caldria fer-hi una exhumació arqueològica, perquè hi ha moltes probabilitats que, sobretot al nínxol dels Barrafon, es puguen trobar condecoracions, indumentària o altres peces d’aquella època.

L’Ajuntament de Fraga, novament, en un gest que no deixa lloc a cap dubte, ha retornat la carta de petició que se li ha fet en el sentit de realitzar una exhumació arqueològica i estudiar la manera de conservar les làpides, ja que formen part de les primeres formes d’enterrament diferents al colgament a terra.

Els motius per retornar la carta són que l’IEBC s’hi ha dirigit en català, i ells només accepten escrits en castellà.

La possibilitat de trobar cultura enterrada a la zona més antiga del cementiri de Fraga és això, una possibilitat que no es pot desestimar. Però no hi ha cap dubte que l’Ajuntament de Fraga fa dies que ha pres la decisió d’enterrar el que pugue quedar de cultura. Tot això, per enarbolir la bandera del dret a la ignorància, un estendart que ha tingut èpoques de glòria a tot el món i que troba la màxima exponència en la foguera… de les vanitats?

Aquestes setmanes, com si hi hagués una competició per destronar el candidat a les presidencials dels US, tornem a veure als diaris i altres mitjans, sobretot determinats diaris i determinats mitjans, la xerrameca sobre la llengua de les nostres terres, l’anexionisme de Catalunya i altres fantasmes que deuen donar de menjar, perquè d’altra manera no s’entén que puguen omplir tantes pàgines.

Ja he dit en algun moment que la ignorància és lliure, i que tothom té dret a perseverar en la incultura. Ningú no pot obligar un altre a aprendre res que no vulgue, així que, senyors, no han de patir: es poden mantenir en la seua visió monolingüe de la vida. Això sí, no han d’esperar que la resta ens resignem a perdre el nostre dret al coneixement i al matís, i la llibertat de pensament. No malgastaré temps a explicar que hi ha un espai lingüístic comú que abasta un territori ampli, que inclou Catalunya, País València, les Illes Balears, la Catalunya nord i la Franja, ni perdré un moment a covencer ningú que això no significa que al darrere hi hague una defensa de cap anexionisme. Em mantinc en el respecte al dret fonamental i inalienable a la ignorància.

Per cert, sinyor director, la nostra revista ha sofert un increment de vendes arran de les ventositats que s’han publicat? Ho dic perquè jo també formo part del consell de redacció, carai! Ah! Que jo no, que és un alter ego, és veritat... De tota manera, si algun dia cau una bona subvenció, potser podríem cobrar alguna dieta? Més que res perquè hi ha que pensen que ens fem milionaris en això de la llengua i la cultura, i no els voldria decebre. Passiu bé, sinyor director.

Novament som al mig d’un debat polític, o politicastre, sobre una possible llei que recullga la realitat lingüística d’Aragó, minoritària, majoritària, simpàtica o antipàtica, ambiciosa o gasiva, o el qualificatiu que millor convingue a l’interès del lector. Perquè, en realitat, d’això es tracte, de l’interès del lector. Som en temps de confusió, de barreja deliberada entre el substantiu i l’adjectiu, entre l’important, lo just, l’equànim, lo moral, lo bo, lo rigorós, i el que més respon als meus interessos, o el que pot fer caure al meu adversari.

Em ve al cap un tall de televisió, de fa uns anys, una periodista preguntava pel carrer a gent diversa, anònima que se’n diu, què en pensava de l’avortament, i una senyora va respondre “hi estic en contra, perquè com que a jo no m’agrada, hi estic en contra”. Argument que de tan contundent cau a terra. Sense ànim d’embolicar la troca amb l’avortament, em quedo amb l’argument de la senyora, perquè justament és el mateix que hi ha darrere de l’assetjament contra el català: com que a jo no m’agrada, hi estic en contra.

La batalla de Brunete, val la pena recordar-ho, va dividir la població en dos bàndols: els morts i els altres. Va hi haure el mateix nombre de morts entre els enfrontats. Val la pena recordar-ho i, sobretot, recuperar la gramàtica. El substantiu i l’adjectiu, cada un al seu lloc, sense mesclar-los interessadament. D’altra manera, guanyen els perversos.

Per cert, la Comissió Europea de Multilingüisme ha determinat que el castellà no està perseguit a Catalunya. Per tant, deixeu en pau eixa qüestió d’un camí i permeteu-nos que ens dediquem als drets dels aragonesos que tenen el català com a llengua pròpia (i l’aragonès).

Vés per on, han eixit a la llum un munt d’intel·lectuals signataris d’un manifest per la comuna que potser hauria de titolar-se “La ignorància és lliure” o “Pel dret a la incultura”.  I ho dic perquè l’he llegit, i els intel·lectuals que el van parir (el manifest) reclamen que qui no vulgui aprendre una llengua cooficial diferent del castellà ha de tenir el dret a no fer-ho. Bé… potser preferissen que la resta del món, els no intel·lectuals, els que no utilitzem l’intel·lecte, vaja, continuem en l’estultícia. Jo preferiria llegir un manifest pel dret a la sapiència, però em temo que hauré d’esperar. Els intel·lectuals, ja saps, els que utilitzen l’intel·lecte – no com la resta del món, que tenim cervell com a objecte decoratiu – estan ocupats en la comuna.

Mentre al sud els ànims estan tan crispats per la uniformitat, a les Gàl·lies, el president, que representa que és de dretes, argumenta que les llengües minoritàries han de tenir el seu lloc, i parla de diversitat i de cultura, mentre els contraris, que representa que són d’esquerres, no volen sentir a parlar de perdre ni un mil·límetre del que es va avançar en la guillotina lingüística.

A les nostres terres, també tenim intel·lectuals per la comuna, en eix cas plataforma No Hablamos Catalán, que naix a Fraga i que reivindica que la llengua majoritària d’Aragó és el castellà, i que les modalitats lingüístiques que s’hi parlen no són català.

Crec que tots són intel·lectuals – per diferenciar-se dels que no utilitzem l’intel·lecte, ja em repetisco -, i tots per la comuna.

L’altre dia vaig participar en un sopar debat que tenia com a ponent a Josep Piqué, un home que va abandonar el partidisme i el parlamentarisme amb l’afirmació que a l’empresa privada també hi ha vida intel·ligent. L’escoltava i em refermava en la idea que, sense ell, a la política hi ha menys vida intel·ligent, suposo que altres han eixit guanyant.

El sopar i el debat trau no tant a fardar del que es pot fer quan es viu a Barcelona, sinó a aprofitar per referir-me a dos dones alcaldesses de la comarca del Baix Cinca que, en el meu entendre, formen part de la vida política intel·ligent. Em refereixo a les presidentes de les Corporacions Locals de Mequinensa i de Saidí, que, n’estic segura, sense posar-se d’acord prèviament, usen dels serveis de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca. En un cas, per organitzar cursos de català per a adults i, en l’altre, per demanar la col·laboració per muntar una taula de debat sobre gestió agrària.

Les dos han entès que disposar d’un Institut d’Estudis d’àmbit comarcal és un avantatge i que cal usar-lo, perquè és rendible.

Si ens posem a mirar, l’oferta cultural, lúdica i artística es podria incrementar si se centressen les activitats en pactes locals o comarcals en aquells punts on hi hague acord.

En tot cas, per alguna cosa es comença.

Dies enrere em va arribar una carta de la Comarca del Baix Cinca en informació i recomanacions que no venen al cas. El que sí ve al cas és que, per primer camí, la carta estava redactada en castellà i en català. Després, també, en altres idiomes d"ús més o menys estès al nostre territori, però, s"ha de dir, les llengües prioritàries eren el castellà i el català. I així com molt sovint em queixo, en la intimitat, o no, de les actituds cap a la nostra llengua de polítics locals, ara em toca felicitar l"Evaristo Cabistany per la iniciativa i esperar que sigue la primera d"una sèrie d"actuacions que fagen que el català tingue el tractament de llengua pròpia que és... de fet. És una bona notícia, algú dirà que ja era hora, altres que és un gra de sorra, d"acord, però s"ha de reconèixer els passos endavant.

Som en una comarca multilingüe, és veritat, i negar eixa realitat seria com dir que la Terra és plana. Però també és cert que la nostra comarca té dos llengües que han de ser considerades com a pròpies: el castellà, com a oficial, i el català, perquè, encara que falte l"aprovació d"una llei de llengües que no arriba, sí que disposa d"una empara a través de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries, ratificat pel Govern espanyol i incorporat a la nostra legislació.

Repetisco la felicitació a l"Evaristo Cabistany, insistisco en l"esperança que sigue la primera d"una sèrie d"actuacions... i emplaço a la resta d"organismes públics a complir la legislació vigent.

Artur Quintana i Font, doctor en Filologia per la Universitat de Barcelona, autor de la tesi doctoral El parlar de la Codonyera, romanista i germanista, professor encarregat de curs de llengua i literatures catalanes a la Universitat de Heidelberg, autor de nombroses publicacions sobre el català i les parles catalanes, i d’articles sobre l’aragonès, l’alemany, l’occità, el català, lector de català i castellà a Cardiff i a Friburg, membre de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre d’honor de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa, president de la Iniciativa Cultural de la Franja i home de bé, ha estat citat als jutjats de Fraga perquè algú la denunciat per calúmnies i difamacions (!!!).

Si m’ho permeteu, diré que a la Franja Oriental d’Aragó es parla català, que negar això és com negar l’holocaust dels jueus a l’Alemanya nacionalsocialista, i que els mestres a l’Argentina no ensenyen amb accent d’Alcanyís.

He escrit el paràgraf anterior amb la voluntat manifesta que es publique. Podria ser que algú, algun homenot, trobés que són calúmnies o difamacions, o les dos coses, i em posés una denúncia. Podria ser que la denúncia fos el preludi d’un seguit de despropòsits com els que envolten el cas de l’Artur que, a hores d’ara, si no li ha estat possible d’anar a Fraga el 17 d’abril, deu ser en cerca i captura (!!!!!!!!!!!!!!). Senyor jutge, vol dir?

(amb tot el respecte per l’Artur i els altres damnificats)

Com que segur que hi ha algú que no ho sap encara, ho faig públic: el desembre va nàixer la meua filla Clara. Reconec que sóc persona de costums, i per eixa raó i no cap altra les meues filles naixen el darrer mes de l"any. Ho faig públic per si de cas algú m"ha trobat a faltar.

Des de l"últim ababol, hi ha hagut massa notícies, i per això no sé quina vull comentar, si l"anunci de la inclusió del català a les escoles oficials d"idiomes d"Andalusia, si la projectada possibilitat d"estudiar la primària (i l"ESO també? No puc assegurar-ho, no vaig sentir bé la notícia, estava massa bocabadada) en català a Madrid, si la conversa amb una suposada funcionària que ha fet saltar fins i tot a la meua filla (la gran, vuit anys)... Oooohhhh, mama, què mentiders! Si jo enguany faig mates en castellà! (Tercer de primària, escola catalanista, Barcelona).

També podria escriure sobre els pannells informatius que ha instal·lat a Fraga l"Ajuntament, i que descriuen peces artístiques en perfecte bilingüisme castellà – castellà... Esclar, és que així tothom ho entén!

Sabeu què? Em quedo amb la transgressió, el tema de la jornada que s"ha celebrat el febrer a Fraga. Si més no, és original anomenar transgressió al que abans s"hagues dit naturalitat: parlar en la teua llengua sense por d"ofendre a ningú. Com diu? Descortesia? Quina pell més fina que tenen alguns!

Aquest mes d"octubre, Acció Cultural del País Valencià ha encetat una campanya per implicar al màxim de gent possible en la col·laboració per fer front a la sanció de 300 mil euros, imposada pel delicte d"haver finançat repetidors del senyal de TV3 al País Valencià, al marge dels repetidors autoritzats pel competent de torn.

Es demana una aportació individual, voluntària, de 10 euros, per poder pagar eixa multa desorbitada. I jo em pregunto, què són 10 euros pel català? Res, si realment fossen pel català. Però és que seran per les arques d"un estat que no deixa d"ofegar amb arguments que resulten ben poc sòlids en l"era de la globalització, una paraula que omple la boca de molts polítics, però, per desgràcia, és ben poc present en les seues maneres de fer. Arguments tècnics -en l"època de la tecnologia!!!! - són els que servissen per limitar el número de canals de televisió que es poden rebre mitjançant la tecnologia digital no-de-pago.

No m"entengueu malament, no vull dir que em parega malament pagar els 10 euros. Al contrari, m"agradaria que es pugués recaptar el doble del necessari i demostrar que som molts els que volem continuar disfrutant de la llibertat d"expressió i del dret a la informació, i en català. Però no em direu que no és una llàstima que algú puga fer-los servir per brindar a la nostra precària salut.

El pensador Gregory Bateson explica que, així com hi ha molts tipus de desordres,  només hi ha un ordre que acontenta les expectatives d’una persona. Així, considerem que un objecte és en el seu lloc només si ocupa un determinat espai, i, en canvi, considerem que és fora del seu lloc quan és en molts llocs llevat d’un. Hi ha coses, diu, que s’ordenen d’acord amb un ordre previ, i eix punt s’ha d’entendre com una de les crítiques àcides que fa a determinades pràctiques socials i científiques.

Em van venir al cap les cabòries de Bateson mentre llegia que un mosso d’esquadra havia multat un camioner per portar la documentació de trànsit, des de l’Ampolla a Sant Celoni, en català. Resulta que una directiva europea exigeix que les cartes de port de mercaderies perilloses estiguen escrites en la llengua oficial del país d’origen. El director general de la policia de Catalunya ha titllat la multa d’excés de zel, i ha anunciat que no es tramitarà, i esclar, amb el rebombori que va hi haure! Segons la multa, el català no és llengua oficial del país d’origen del camió, a pesar de l’article 3.2 de la Constitució espanyola (“la resta de llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”) i de l’article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (“el català és la llengua oficial de Catalunya”). Potser és que hi ha qui juga a construir un ordre que ja té prèviament definit! Si això passa a Catalunya, que ens agafen confessats!

L’espanyol es troba davant del desafiament de la consolidació com a idioma de comunicació universal sense que això signifique imposar-se a les llengües amb què conviu en els països iberoamericans, van afirmar els organitzadors del IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

“No volem sotmetre cap llengua”, va dir Víctor García de la Concha, director de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i va subratllar que en els països on es fomenta l’aprenentatge de l’espanyol s’ofereix “la forma de comunicar-se amb més de 400 milions de persones”.

“La llengua té un poder espiritual i afectiu que canvia la vida de les persones, expressa la nostra manera de ser”, va afirmar l’escriptor Tomás Eloy Martínez.

Als Estats Units, “ser bilingüe comporta millors salaris. Ser bilingüe sabent espanyol és un gran avantatge que dóna diners”, anota Amparo Morales, investigadora de l’Acadèmia Porto-riquenya de la Llengua.

L’economista en cap del BBVA a Colòmbia, José Luis Escrivá, reconeix que “l’idioma dels economistes és l’anglès”, però precisa que als Estats Units, el quart país amb més hispanoparlants, almenys 42 milions de persones s’expressen en castellà.

A Espanya, l’espanyol té una participació del 15% en el Producte Interior Brut (PIB), segons l’Instituto Cervantes.

L’acadèmic veneçolà Rafael Arráiz sosté que “la relació entre llengua i economia té molt a veure amb els centres de producció de coneixement i tecnologia”.

Això, retalls de premsa de finals de març, sobre el IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, que es va celebrar a Cartagena d’Índies.

El mes de maig s’ha inaugurat a Fraga l’exposició homenatge al pintor Miquel Viladrich (imploro la pronúncia k final), amb la presència d’uns quants representants polítics d’Aragó i Catalunya, i no podia ser d’una altra manera, si comptem que en l’organització han col·laborat Administracions d’una banda i l’altra.

Per part de la Generalitat de Catalunya, hi va assistir Josep M. Carreter, director general de Patrimoni Cultural, que va destacar, en la seua intervenció, que Viladrich i Fraga representen molt bé el punt de trobada entre Aragó i Catalunya. Jo afegiria que també la llengua representa un bon punt de trobada, en eix cas, la puntada de peu a la llengua, i és que el sinyor director general de Patrimoni Cultural va intervenir en castellà! I, o bé no sap que a Fraga es parla català i, per tant, no està capacitat per dirigir el que dirigeix, almenys intel·lectualment, o bé ho sap però tant li fa, i llavors no n’està capacitat, almenys moralment. En tot cas, és el seu punt particular de trobada amb la llengua, ja que la sinyora Almunia també es troba més còmoda en castellà.

Jo volia escriure que em va agradar molt la reflexió d’en Ferran Sàez, que el polític ha de parlar des del cor per arribar al cervell dels ciutadans, i no parlar des del cervell per arribar al cor dels votants, perquè llavors és un demagog, i mira què ha eixit.

Entitats empresarials de Lleida porten temps denunciant el trasllat de societats cap a la Franja. Fa unes setmanes, fins i tot El Periódico, diari més prompte urbà, barceloní, se’n feia ressò, i dedicava a aquest, diguem-ne, punt de vista el tema del dia. El sòl industrial més assequible, bones comunicacions, legislació més laxa - em permeto resumir -, diuen, fan que Fraga i altres poblacions del Baix Cinca acullin inversions productives i també increments en el registre de societats. No compartisco amb aquestes entitats empresarials - posem la Cambra de Comerç de Lleida - la rebequeria infantil, haurien de saber que la projecció econòmica de Lleida inclou i arrossega la projecció econòmica de poblacions del voltant. Des de la Ribera del Cinca estem contents que tots haguem pujat a un carro de futur, i ens alegra que Lleida es puga situar al mapa. Lamentem, però, que alguns lleidatans vulguen aprofundir en les fronteres. En tenim d’administratives, de polítiques, no en teníem d’econòmiques, ni de comercials, perquè no tenien sentit. No tenen sentit, senyor Simó, i si a vostè no li ixen els comptes de registre d’empreses no li done la culpa a la Franja, a la fi, defensem o no defensem el lliure mercat? O és que tenim discursos diferents segons ens interessa? Fraga i el Baix Cinca, senyor Simó, no són el seu enemic, recorde allò de “sol no puc, amb amics sí” (Barrio Sésamo dixit).

Fa uns dies, un fragatí amb tendències ababòliques (és a dir, d’aquells disposats a invertir temps en ocupar-se o preocupar-se per temes de llengua, cultura i altres per l’estil, a canvi de res, en el millor dels casos) em comentava que Temps de Franja segueix en la línia d’una qualitat més que notable, i no ho deia per dir, perquè no és, per entendre’ns un fantasma. Immediatament després d’aquesta lloança, va venir el però (ai!), concretat, en aquest cas, en un excés de lamentacions. Acabava de llegir l’últim número de la revista, i li havia quedat el regust d’una queixa sostinguda, expressada des de diferents àmbits temàtics i territorials.

Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l’assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la política lingüística, sosté que cal superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima com a parlants de la mateixa llengua que Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals, podem afegir que Joan Miró, Jesús Montcada, Salvador Dalí, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mosén Cinto Verdaguer, Joan Martorell, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra i molts que em deixaria pel camí perquè no m’hi caben. La veritat, sí, és un orgull saber que tots deien bon dia i que molts continuem la tradició de saludar amb aquest bon desig.

També remarca Pueyo, en el mateix assaig, que cal abandonar l’expressió “la situació del català” i abonar-se a una altra de més acurada: “les situacions del català”, que són concretament set. El seu plantejament de col·laboració entre les diferents administracions competents en cada territori com una fita assumible, confesso, m’omple d’il·lusió.

De cop, recordo com Lluís Llach, farà tres o quatre anys, mentre parlàvem de la Franja i del català i coses per l’estil, es va referir a les causes perdudes, i, la veritat, em va caure fatal. Imagino que la lamentació no engresca a determinada gent, però d’altres, és veritat, amb la lamentació es posen les piles, com diu l’amic Hèctor Moret.