Històries

En algun lloc s'ha de pixar

Por Susanna - January 29th, 2006, 20:54, Categoría: Històries

Si creia que coneixia amb profunditat el racó preferit de casa meva, el bany, anava ben errada. Hi ha milers de petits detalls que se m"escapen, i que la convivència m"ha descobert. Recordo el primer dia, quan ens vam conèixer, només veure"l, vaig saber que havia de ser meu, i si algú m"hagués preguntat la raó, no hagués pogut desenganxar els llavis per respondre alguna cosa amb sentit. Confesso que encara avui tinc dificultats per explicar res més que m"hi sento atreta sense remei.

Llums, espills, sanitaris, rajoles, tot el que conforma el meu bany, mampara, aixetes, tovalloles, saboneres, cada un dels fragments que el componen i que hem ajustat i creat amb el temps, tots contenen gestos d"amor recíproc i de passió desenfrenada.

Els successos de les setmanes passades, però, han variat completament la nostra relació. El miro ara i em resulta desconegut, com si alguna cosa s"hagués interposat entre nosaltres, una realitat que esdevé letal. Quan vaig obrir la porta del bany un matí de dimecres i em vaig trobar la tapa del vàter trencada, tota la bellesa que desprenia poques hores abans es va tornar lletjor de cop. Una esquerda negra que travessava la ceràmica d"ivori ocupava l"espai que, fins llavors, era ple de frescor i vitalitat.

Confesso que vaig plorar amargor. Potser hi ha qui em retregui un excés de sensibilitat estètica, o escatològica, però no puc evitar les llàgrimes, ni vull, per fals pudor, negar-les. La tapa del vàter era preciosa, i aquesta esquerda que s"obria entre els dos formava un abisme que em produïa vertigen.

Vaig decidir que no podia dedicar-me als laments durant gaire temps, així que em vaig vestir i vaig sortir decidida a comprar una tapa nova. I aquí va començar un periple ple de dubtes, desventures i maleficis que ens ha allunyat, al bany i a mi, de manera que, a hores d"ara, ja no estrenyo l"entrecuix per alleujar-me a casa, a hores d"ara entro en qualsevol lavabo públic.

Com hem arribat a aquesta situació? Qui va ser el cafre que va amagar que l"amor no és etern? Ni tan sols amb un bany? És que la lleialtat, no ja la fidelitat, tenen data de caducitat tan primerenca? Encara no feia un any que estàvem junt i ja érem dos desconeguts!

Vaig visitar una botiga darrere d"una altra, en unes em van demanar un esquema del vàter, en altres, a més, el diàmetre del cargol que ajusta la tapa, en cap ni una hi havia tapes d"ivori. Dona, deien, és que vostè parla d"una tapa original, i jo només en tinc d"universals, estàndards, i jo em desfeia en una amargor cada cop més gran.

Finalment, em vaig decidir per una tapa qualsevol, de color blanc. M"ha costat d"ajustar-la, es mou una mica quan m"assec, i el bany gairebé no m"estimula. Faig pipí aquí i allà, llenço lleixiu sense marca, i, de mentre, he envellit. No sóc la mateixa, ja no, ni ell tampoc.

Tal vegada algun dia trobi un altre bany i m"enamori com si fos la primera vegada, un bany que retorni el somriure als matins, tal vegada existeixi, o tal vegada no, vull mantenir l"esperança, perquè no sé si podré suportar que els anys passin plans i avorrits.

En algun lloc s"ha de pixar, em diuen les amigues per consolar-me. I jo sospiro...

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Fragments de carretera

Por Susanna - January 16th, 2006, 13:14, Categoría: Històries

Conduir per les costes del Garraf és un luxe, perquè ment i cos han d’estar pendents d’una carretera estreta, plena de corbes i distraccions. A un costat, el Mediterrani, brillant i masculí, escup semen d’escuma als núvols, agitat, espenteja sense còlera, pura passió per penetrar el cel. A l’altra banda, la muntanya de roques i arbustos, aspra, fàl·lica, res a veure amb la donzella montserratina dels cent mil pits. Davant meu, el sol i cotxes en direcció contrària, sempre hi ha qui engega un camí diferent.

Em marejo una mica, espero no vomitar, no hi ha res més penós - i fastigós - que un volant embolicat de mala manera amb una pasterada de suc gàstric i restes de menjar en descomposició.

Escolto l’adaptació d'Àngel Petisme d’aquell Canto a la libertad que va nàixer amb el silenci del vent habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad... M’agafa la llàgrima fàcil i l’estremiment, recordo quan escoltava la versió original d’aquesta cançó, fa segles, quan calçava mitjons i pentinava cues, coses d’una època en què els de l’EGB col·leccionàvem publicitat electoral en comptes de cromos japonesos.

Xarrupo humitats i compto els dies, crec que estic en plena ovulació, i amb aquesta certesa s’esvaeix la sensibilitat de carn femenina que viu entre el cerç i la tramuntana, com aquesta nena Violeta de la cançó rumbera de Petisme.

M’avergonyeixo de ser una paranoica, encara que només sigui una mica – no una mica paranoica, sinó una mica avergonyida. Ahir, quan vaig sortir del bany, vaig trobar un anònim que em suggeria contactar amb els lacanians argentins i, alhora, em feia saber que la C. d’Ariel C. Arango significa Cándido. Voltaire i Lacan, qui ho hauria dit. Vaig decidir oblidar-me de seguir aquest fil argumental, no tinc ganes que em parlin de miralls, de la llengua perduda dels somnis, ni tan sols que em diguin que sóc una reina i que voldria ser esclava i, sobretot, no tinc ganes que m’ho diguin en francès.

Aquest estat d’ànim no va aparèixer de sobte, va ser conseqüència de l’esgotament i d’aquest sentit extremat de la dignitat que m’acompanya. I és que ahir, quan vaig sortir del bany, també em vaig trobar que el canalla insolent havia arranjat els desperfectes causats per la incursió d’un grup de marines en el pis dels coreans, i m’esperava perquè li firmés l’albarà. Vaig entendre que el regal de la Condy no era una rebolcada, una llàstima, ho confesso, perquè si aquell noi hagués tingut en la llista de feines l’endreçament dels desperfectes més privats i íntims, tal vegada ara estaria ofesa, o alleujada, però no em sentiria ridícula.

Vaig escriure a la Laura, li vaig explicar que, en preguntar al noi insolent sobre l’opinió que li mereixia la sodomia, em va mirar com si fos marciana i va afirmar, vehement, que la legislació laboral condemna l’assetjament sexual. No vaig gosar d’esmentar la crema de llet, no volia acabar els dies entre reixes i cadenes. La Laura em va contestar de seguida, em va parlar dels seus problemes, de com la noia que tenen a la Casa li havia retirar la paraula des de que Georges havia brindat sense beure durant la visita oficial al seu país d’origen – el de la noia. La Laura ja havia advertit al seu home que brindar i no beure després portaria conseqüències greus, i així havia estat. La noia no li dirigia la paraula, i això no era prou, a més, sempre que es creuaven entre corredors i salons feia com si escopís i aixecava lleugerament la punta del nas. Georges, sens dubte, és un home tossut, i no dóna importància a aquests detalls. Crec que la Laura i jo ens entenem molt bé en un món que parla un altre idioma.

La meva filla dorm al seient del darrere, i estic a punt d’arribar a Garraf. Així que aparqui, buscarem un restaurant amb vistes al mar i dinarem com si les dues fóssim adultes, i ens sentirem una mica més nenes.

Petisme encara canta, i em pregunto per quina raó no li vaig fer l’ullet quan va haver-hi ocasió, ni que fos només per conèixer quin gust tenen els besos de poeta.

Permalink ~ Comentarios (1) ~ Comentar | Referencias (0)

La culpa és del Xa-xa-xa

Por Susanna - December 29th, 2005, 12:58, Categoría: Històries

Porto una bona estona tancada al lavabo mentre l"agost canalla inspecciona casa meva, amb especial atenció a la cuina. Fa olor de salfuman i, ara, també de tabac, perquè estic fumant, asseguda a la tapa del vàter, i aprofito per pensar. Això no pot ser tan frívol, en general sembla que les dones ho puguem ser, però com més retorçada sigui la interpretació de qualsevol acció femenina, més s"acosta a la veritat. No pot ser que la Rice m"hagi enviat al noi perquè m"alegri el cos a la seva salut, així, sense més ni més.

En aquestes estava, quan veig un llibre que em va regalar un conegut – ara que ho penso, potser estava confabulat amb la Rice, o amb els coreans, perquè ja no me"n refio de ningú. El títol, Las malas palabras, d"un tal Ariel C. Arango, psicoanalista argentí. Què dimonis significa la C.? Condy també s"escriu amb C. I la Laura va aprendre català amb un argentí... no, no pot ser, la Laura és massa desperta perquè l"enganyin. Si tingués un google a mà, almenys m"entretindria en la cerca, però des del lavabo només se m"acut regirar entre les pàgines, aspirar aromes pesats i deixar volar el cap, a veure si en surt alguna cosa. O no, encara queden amics, suposo.

Mentre busco el capítol dedicat a la Crueltat i Submissió, marco un número amic en el mòbil.

- Hola, estàs treballant?

- Sí i no.

- En què quedem?

- És que estic treballant, però podem parlar. Què et passa?

- Mira en el google aquest nom: Ariel C. Arango. Lletrejo: Almeria, Roma, Almeria, Navarra, Granada, Oviedo.

- No corris tant.

- No has d"escriure els noms de les ciutats, només les inicials.

- Ja ho havia agafat, llesta.

- Es tracta de saber què vol dir la C.

- D"acord, però si escric en el google Ariel C. Arango, trobaré les pàgines on surti la inicial, no el nom sencer.

- Ja... Sí, esclar, però tu ets més llesta que això, oi?

- Doncs no ho sé, potser no, quins pebrots, a veure si et dic que t"ho busquis tu.

- Au, va, que estic tancada al lavabo, no tinc cap ordinador a mà, fes-me el favor.

- Tens caguetes?

- Una cosa semblant. Apa, truca"m ràpid.

- Fins ara.

A veure les crueltats de les "malas palabras". En la història de la guerra – resumeixo el que posa en el capítol – es troben múltiples exemples de sodomia per part dels vencedors com una forma de sotmetre mitjançant una feminització del derrotat.

Déu meu! La Condy va assumir la direcció de l'ocupació de l'Iraq, potser... no pot ser, no. A veure, anem a pams. La Laura diu que està segura que no li agrada la crema de llet, ella és dona, i no sabem com funcionen les dones quan dirigeixen les guerres. O sí que ho sabem? La Thatcher! Arango diu que durant la guerra de les Malvines soldats anglesos van obligar als argentins a posar el cul en pompa quan els van derrotar en una batalla. Això fa pudor de cremat.

- Digues, digues, què has trobat? – M'acaba de sonar el mòbil.

- Res sobre la C., però en alguna pàgines sortia un tal Ariel Sharon. He buscat per Ariel i "malas palabras".

- Coi, noia, hi ha molt jueus que es diuen Ariel o que usen "malas palabras", no em vinguis ara amb la connexió israelita, que prou tinc amb l'orient llunyà.

M"ha penjat. Crec que s"ha enfadat. I el cas és que m'he oblidat que tinc libido.

Permalink ~ Comentarios (-3) ~ Comentar | Referencias (0)

Un agost de tardagor

Por Susanna - December 29th, 2005, 12:05, Categoría: Històries

Fa tant de temps que visc a Barcelona, més de la meitat de la meva vida, que ja en sóc una més, i això es nota sobretot en la sorpresa que em produeix sentit un timbre inesperat, anunci de la presència d"algú darrere de la porta que tanca el meu castell. Abans, quan abans era abans, la gent entrava i sortia de casa meva, però fa anys que exigeixo invitació prèvia, cosa de les ciutats, tan petimetres, tan prudents, tan primmirades, com si una visita fos una invasió i un bon dia una manera d"agredir.

Insisteix i faig l"ullet a l"espiell per veure més bé. Unes dents blanques i tortes em saluden, m"han enxampat. Obro i faig un salt sense moure"m, crec, què hi fas aquí, m"envia la Condolezzia, diu que tens problemes.

I més que en tindré, perquè el del somriure tort és, ni més ni menys, l"agost que es va esmunyir l"estiu passat, el noi insolent que em mirava des de dalt perquè sabia que les meves calors sortien des de dintre. Fa mil anys que ho vaig contar en algun lloc*.

La Rice va diguer de llegir arrossars, pensaria que llençava una indirecta, i aquí el tenim, esperant que m"aparti i el deixi passar. Com no m"he d"enfadar, que una cosa és la fantasia d"un clau canalla contra la paret de qualsevol racó, i una altra ben diferent que se"m presenti a casa el canalla en qüestió i m"enxampi feta una pelleringa.

D"entrada, estic sense depilar, i esclar, a una la pot l"orgull, perquè se sap mona i desitjable sempre que no li doni per competir amb Xita. I després està això dels cabells recollits tipus Pantoja, tan bé que em queden a l"aire o amb un despentinat casualment estudiat. Em ve al cap un anunci de xampú i estic a punt de trucar al coreà perquè em tiri un altre cubell d"aigua bruta al cap, però no em sembla ètic aliar-me amb l"enemic just abans de la batalla. Així les coses, sospiro llargament i confio que aquest agost que s"ha esmunyit a la tardagor es quedi prou temps perquè jo pugui passar-me revista.

*N. de l"A.:Es refereix a una situació anterior en el temps, descrita en el text que segueix: En la solitud, llegeixo que entre els efectes ambientals positius de la irrigació hi ha la creació de zones humides artificials, microclimes i la biodiversitat associada. La gestió agrària de l"agricultura de secà ajuda a combatre l"erosió del sòl i a protegir les zones baixes de les inundacions... M"assalten els dubtes, no sé si sóc davant d"un text tècnic o eròtic, i malgrat que algú confirma que no estic malalta, que això que tinc entre les mans és pornografia d"alt voltatge, desconfio del criteri d"un agost que es refugia entre aires condicionats i temps desorientats. I mentre em debato entre abaixar la temperatura o obrir el balcó, apareix per la porta un home jove de bellesa insolent que vol comprovar si em funcionen els llums d"emergència, em mira des de sota dels ulls i jo rememoro un antic cartell: es fa a mida. Quan se"n va no em diu adéu, no li dic adéu, ni tan sols li he explicat com són els arrossars i com escau de bé als peus nus el contacte amb l"aigua. Ni tan sols ha fet res que no sigui mirar-me per sota dels ulls.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

El Pla de la Crema

Por Susanna - December 29th, 2005, 11:10, Categoría: Històries

- Laura?

- Per fi! Parla català?

- Esclar que sí, no sabeu amb qui esteu parlant?

- Déu del cel, sí que ho sé, dispensi’m, no sé on tinc el cap.

- Amb qui tinc el gust de parlar?

- Amb una mare soferta que vol transmetre a la seva filla els valors d’Occident.

- Interessant. Coneixeu el meu programa Llegir per aprendre o com es digui?

- No. Vull dir, sí. Bé, alguna cosa he sentit.

- Permeteu-me que us expliqui breument els beneficis que la lectura reportaran a l’educació de la vostra filla, molt més importants si utilitzeu els serveis d’alguna de les nostres biblioteques.

- Disculpi, però tinc un problema greu. Laura, permeti’m que li digui així, com que la veig a la tele, m’he familiaritzat amb vostè, i no la tracto de tu per no passar-me de rosca, i això del vós impressiona, a mi almenys.

- Oh, no patiu, vaig aprendre català amb un professor argentí i m’ho va encomanar. Però digueu-me, què us passa? Què pot ser tan greu que m’hagueu trucat a mi directament i no al meu home?

- Mira, Laura – la tracto de tu, i s’ha acabat -, el que em passa és pitjor que menjar a totes hores crema de llet.

- Agggg! No em parleu de la crema de llet, sisplau! No hi ha res pitjor que això.

- Me’n faig el càrrec, ha de ser una llauna tenir una sogra que estigui tot el dia amb el pot de nata, jo tampoc no l’aguanto, vaja, que on es posin el llard o l’oli, ni punt de comparació, on va a parar. Per cert, entre nosaltres, la Bàrbara és una fleuma, res a veure amb tu, que ets mestra, caram, en alguna cosa s’ha de notar.

- Seguiu, seguiu, m’agradeu.

- Bé. Al gra. Et sona Corea?

- La de la guerra? No m’ho recordeu, Georges es posa com un boig perquè no pot saltar a l’ultima pantalla i guanyar la batalla final per canviar el curs de la història. Pobrissó, qualsevol dia d’aquests li clavo un bolet i se li treuen les ganes de seguir fent el tonto amb la play station.

- Aquesta, aquesta, la de la guerra. Doncs resulta que no en tenen prou amb vendre’ns cotxes horrorosos, ara ens estan envaint. Van arribar de forma pacífica, camuflats entre xinesos, i com que tots són iguals, noia, no hi ha qui s’aclareixi, i ara ens estan desplaçant. A mi ja m’ha tocat la rifa, m’han ficat una rata a la cuina amb tota la traïdoria del món. Em volen treure de casa i ocupar-la, ho sé, els he descobert. Això de la rata em va costar, però al final me’n vaig poder desfer, ara intenten una altra estratagema: inundar-me el pis.

- No em diguis! I ara! En sap alguna cosa la Condolezzia?

- No he parlat amb ella, no és com nosaltres, ja m’entens, crec que li agrada la crema de llet.

- Impossible. Em va jurar i perjurar que no li agradava.

- Laura, tinc una filla, vull que llegeixi molt i que vagi a moltes biblioteques, i a més vull que detesti la crema de llet. Tinc molt camí per fer, i no em puc enfrontar sola a tot això. Occident m’ha de donar un cop de mà, i tu tens fil directe amb Occident. En definitiva, que et necessito.

- Tant de bo totes les mares fossin igual, em sento orgullosa que compteu amb mi. Parlaré amb la Condolezzia, m’assabentaré si pren crema de llet d’amagat, i reclutarem alguns nois de confiança perquè us protegeixin la casa i, sobretot, la cuina. La cuina! Déu meu, una cuina és sagrada. Se’m posen els pèls de punta només de pensar-hi.

- Gràcies, Laura, sabia que no em defraudaries. Et deixo el meu mòbil o t’ha quedat gravat?

- El tinc gravat, dona. Aviat rebràs notícies meves. Déu salvi Amèrica.

- I la meva cuina, no te n’oblidis.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Operació rata del desert

Por Susanna - December 28th, 2005, 14:43, Categoría: Històries

He analitzat els fets, els he detallat i els he estudiat minuciosament. Els antecedents són clars, i la conclusió és la connexió coreana, sense dubte.

Relat dels esdeveniments:

Dissabte. Disposada a treure la roba eixuta de l"estenedor, com una soferta mestressa de casa i mare treballadora que dedica les hores lliures a la intendència domèstica, vaig obrir la finestra del safareig, i em va atacar una banda de coreans instal·lats al pis de dalt amb un cubell d"aigua com a arma llancívola. El seu testimoni posterior va ser que l"aigua havia caigut de forma accidental, però el resultat és el mateix: els cabells xops, i la roba que hauria d"estar llesta per plegar i desar va passar un altre cop al cubell de la roba bruta.

Ocupada encara en l"emissió d"improperis i paraules gruixudes, vaig sentir que picaven a la porta. De ben segur que em va sorprendre el timbre, perquè, d"altra manera, no m"explico que deixés la finestra del safareig oberta, un detall que cal tenir en compte a l"hora d"analitzar els fets posteriors. L"autor de la timbrada era un coreà. En aquell moment, vaig pensar que seria un emissari de pau, però aquesta conclusió em sembla ara molt precipitada, i crec que cal mantenir-la en suspens. Després d"acordar amb l"asiàtic que la propera vegada aniria amb més cura amb els cubells d"aigua, vaig tornar al costat de la rentadora per posar-la en marxa abans d"entrar a la dutxa.

Després, mentre la meva filla i jo estàvem al lavabo, davant de l"espill, en ple exercici del nostre dret fonamental a pentinar-nos, va traure el cap el meu germà, que fins aleshores era al sofà, mirant la tele i fent gala de la seva posició de no alineat en aquesta guerra. Em va comunicar, impassible, que tot just havia vist una rata a la cuina. Incrèdula, li vaig preguntar com era, i em va confirmar que es tractava d"una rata gran i que li havia mirat als ulls. Aquesta dada em va semblar irrellevant, però conforme passen els dies la considero fonamental, ja que a ningú se li escapa – i no sé on tenia jo el cap – que una rata que mira als ulls és una rata experta, que probablement ha tingut accés a estudis superiors.

Li vaig demanar al meu germà que reconsiderés la seva neutralitat i s"alineés amb la seva germana, és a dir, jo, en aquesta guerra desigual. I és que una servidora serà més gran que una rata, però és més vulnerable, on va a parar. Ell em va prometre reflexionar sobre la qüestió mentre feia un pinyolet amb la xicota, no abans, i se"n va anar. Donades les circumstàncies, vaig tancar la porta de la cuina i vaig abandonar la llar familiar de la mà de la meva filla.

Des del cavallets, nova posició defensiva, em vaig posar en contacte amb les forces aliades, a saber, el meu ex marit i pare de la criatura, perquè acudís de seguida al centre d"operacions. Em va dir que estava treballant, però va ser convidat a abandonar aquesta ocupació menor per fer front a l"enemic. Va arribar gairebé una hora més tard, rebufant, i va procedir a posar la cuina de cap per avall, però la intervenció no va donar fruit. Abans de marxar, va deixar algunes bosses amb armament químic disposades de manera estratègica.

Després de comunicar els fets al president de la comunitat de veïns perquè prengués les mides oportunes, la meva filla i jo vam sopar i ens vam ficar al llit. Atrinxerades a la meva habitació, esperàvem al meu germà i el resultat de la seva reflexió, però ens va vèncer la son.

Diumenge. El meu germà va procedir a posar de cap per avall la cuina i, moments després, va determinar que la rata s"havia fet forta en el motor de la nevera, fet que va ser corroborat per part meva amb posterioritat i mitjançant escoltes.

Devien de ser les sis de la tarda quan el meu ex marit va tornar al camp de batalla, aquesta vegada amb un objectiu més precís. El resultat de la intervenció va ser novament negatiu, i la moral de les tropes estava pel terra. Vaig aprofitar la presència dels aliats per accedir a la nevera i proveir-me de vitualles per passar la nit a les trinxeres.

Dilluns. El meu germà i el meu ex marit decideixen unir forces i emprendre la mare de totes les batalles. Mentrestant, jo, que desconfiava dels resultats, vaig trucar a una empresa de desratització.

Dimecres. Res no ha funcionat, ni l"armament químic, ni el convencional, ni els mercenaris contractats. Arribat aquest punt, amb el cos a punt de defallir i la meva filla convertida en una nena de guerra, he decidit posar-me en contacte amb l"ambaixada americana i exposar la meva situació, amb especial èmfasi en la connexió coreana.

Ara veig clar que ha estat una maniobra ben estudiada d"expansió territorial orquestrada pels quinze coreans que viuen amuntegats al pis de dalt, envejosos de l"espai que ens acull a la meva filla i a mi.

Occident està en perill, i el president Bush haurà d"atendre la meva petició.

Deu salvi la cuina de casa meva!

Permalink ~ Comentarios (2) ~ Comentar | Referencias (0)

As God is my witness... (To Scarlett, in memoriam)

Por Susanna - August 11th, 2005, 13:55, Categoría: Històries

Nit de vi i de roses amb un cel d’estrelles... Per tots els dimonis, quina manera de començar! S’han d’evitar els rebles! Què és això? Això és una veueta que pregunta des de l’altre costat d’alguna taula amb cafè, llarg, en got alt, un reble és l’obvietat, l’esperat, cal evitar els rebles i que la paraula recuperi la capacitat de vertigen que perd cada cop que es pronuncia.

Una lluna s’escorre entre les notes del teu pentagrama... Em vols explicar l’últim pinyolet? Crear és situar-se en els límits de l’inefable, cercar l’estremiment de la víscera i contar-lo, la poesia, la literatura, no és escriure una història construïda amb verbs promiscus, no amb putos noms disposats a coquetejar amb qualsevol que s’acosti a la cantonada. Qui parla ara? Ah, és el poeta, que m’espolsa cops d’alcohol i tabac. La literatura és esvaïment i és mirada, de cara, sense aclucar els ulls, a aquest món, a l’altre, al que no s’explica d’una altra manera.

Recorres amb un dit els plecs d’aquesta ànima de dona... Ah, esclar, oblidava això, la condició femenina, dones que parlen de dones des de les dones, retorcen i disseccionen l’emoció fins que la deixen com un galimaties. Qui ha dit això? Que s’identifiqui! Ensumo menyspreu i m’agafen ganes d’escopir.

M’aixeco, recullo el quadern i un bolígraf que es va ficar entre les meves coses, i poso a deu com a testimoni que escriuré a la vora del reble, dempeus sobre el mur que em separa dels somnis, i ho faré amb la veu que tinc i no amb una altra. A la fi, ànima de dona que pidola lector.

Permalink ~ Comentar | Referencias (0)

Calendario

<<   December 2019    
SMTWTFS
1 2 3 4 5 6 7
8 9 10 11 12 13 14
15 16 17 18 19 20 21
22 23 24 25 26 27 28
29 30 31     

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog