Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d’estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l’àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l’imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l’Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d’escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s’havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d’exiliar, perquè en la cultura musulmana havia començat a arrelar el sedentarisme.

Bagdad ha estat aquests últims mesos en les primeres planes dels diaris, altra vegada potser com a símbol de l’arabisme, i molts ens hem esgarrifat veient les imatges d’una guerra. Què us pensàveu? Diran alguns. I sí,tenen raó, les guerres són això, milers de persones mortes en els millors dels casos, amputades en molts, malauradament. Les disputes que denunciava Averroes encara continuen.

Aquests dies pensava en un llibre que va escriure Tahar Ben Jelloun, el novel·lista marroquí, arran de l’atemptat de l’onze de setembre a Nova York: L’islam explicat als nostres fills (edicions La Magrana). Ben Jelloun atribueix la decadència de l’Islam a la intolerància, a la pèrdua de la curiositat pel que pensa l’altre. I molt em temo que aquesta manca de curiositat per l’altre forma part també de la manera de viure occidental. De ben segur que podem trobar moltes causes a cada conflicte que hi ha en el món, les podem analitzar des d’un punt de vista d’interessos econòmics, religiosos, polítics, estratègics. També, i aquesta és la reflexió que em feia, des de com ens pensem a nosaltres mateixos.

Hi ha una manera de veure’ns que anomeno sedentària, perquè ens arrela en la forma que hem decidit ser, i no ens permetem de traspassar la porta de l’altre ni que l’altre traspassi la nostra. Fa molts i molts anys que hem decidit que aquest món és una selva i que hi hem de posar ordre. Quin ordre, es preguntarà algú? L’ordre de qui mana, com diria Humpty Dumpty, l’ou impertinent d’Alícia a través del mirall. Tanmateix, no ens funciona, sempre que hi ha un vencedor hi ha un vençut que esperarà la seva oportunitat per atacar.

Hi ha una altra manera de mirar-nos que no posa els ulls en el propi melic, sinó en l’altre, en qui està més enllà de nosaltres, i ens arribem a omplir del desig de barrejar-nos amb ell. És una forma de veure’ns que anomeno nòmada. Mohamed era el profeta de l’Islam, que vol dir pau. La pau, entesa des del nomadisme, no és un estadi entre guerres, sinó una voluntat de mestissatge entre individus que viuen plegats, que s’alimenten de la cultura i la forma de vida dels altres per enriquir-se i crear-ne de noves. I creen així un espai per al diàleg. En aquesta guerra televisada i impresa, les voluntats sedentàries s’han enfrontat, les d’aquells que no volen sentir ni saber res de l’altre. En les moltes guerres anònimes, altres voluntats sedentàries també s’enfronten per veure quina guanya a l’altra. I han oblidat que mai ningú no guanya, que tothom perd l’oportunitat d’enriquir-se amb l’altre, de ser nòmada.

TdF novembre 2003

Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d’anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s’acaba.

I a punt de començar l’hivern, vaig anar al sopar que organitzava l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga a Barcelona, a l’hotel Ritz per més dades. Després de desar els abrics en el lloc adequat, ens van indicar, al meu acompanyant i a una servidora, que baixéssim les escales per prendre l’aperitiu. Cava, canapès, allò que ara se’n diu propostes, com ara xampinyons arrebossats farcits de fetge d’ànec (per cert, excel·lents), tàrtar de salmó i altres per l’estil.

El sopar es va fer en una altra planta, en tres o quatre o cinc salons oberts, perquè hi havia molta gent, amb un escenari, pantalles de vídeo i equip de so. Vam reconèixer diputats de tots els partits, membres de més d’un govern, polítics, catedràtics d’Economia, catedràtics de Dret, empresaris, persones relacionades amb la cultura, directius d’entitats financeres de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya d’Andorra i de la Catalunya Nord. També, esclar, l’Eliseu Climent, culpable, d’alguna manera, si se’m permet, d’aquell desplegament. Vam saludar i vam petar la xerrada amb algunes persones que coneixíem, vam conèixer d’altres, i vam assistir al lliurament de les beques d’investigació i la presentació de diferents estudis que s’han portat a terme amb l’impuls de l’Institut Ignasi Vilallonga. Vam sentir també que de tant en tant es parlava de la incorporació de l’Aragó empresarial i acadèmic a aquesta iniciativa. Durant el dia, s’havia celebrat el Congrés Euram, que havia aplegat diferents ponents a l’entorn de la necessitat d’establir una Euroregió mediterrània.

Quan vam sortir al carrer, i mentre caminàvem cap al pàrking, amb el fred em van venir a la memòria les saltamartines cosidores i la seva llengua perduda, i se’m va ocórrer que potser no es tractava de tenir la més bella llengua, sinó la més útil. El nushu va morir perquè ja no interessava a ningú. I el català potser sobreviu perquè serveix, encara que aquestes lletres impreses no puguen competir amb les delicades lletres de fil que van viure a la Xina.

TdF gener de 2005

Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m’havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M’explico.

Per si algú no se n’ha assabentat, enguany s’ha celebrat l’Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s’ocupa amb el que vol o pot -  amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008.

Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l’organització de la Setmana Catalana a l’Expo Nagoia japonesa, i s’ho va passar d’allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se val, ho explicaré igualment.

L'organització de la participació espanyola va decidir que una part del pavelló havia de ser destinat a exposicions temporals de les Comunitats Autònomes que formen aquest país nostre. Per això, el mes de maig passat, Catalunya – ehem... dos persones, representants d’allò que se’n diu la diversitat, m’explico, una amb els vuit o setze cognoms catalans i una altra integrant del grup que fa anys es va anomenar els altres catalans – va viatjar fins a l’Orient llunyà per donar un cop d’ull a les instal·lacions i enllestir els preparatius corresponents per celebrar la Setmana Catalana coincidint amb l’Onze de Setembre. La que subscriu no va pujar en aquell avió, es va quedar al despatx ocupada en altres assumptes. De fet, mai no ha trepitjat territori nipó. Ni falta que fa, com diria Calders.

Quan Catalunya – les dos persones – va tornar a Barcelona, vaig preguntar com havia anat tot. El català dels setze cognoms, que és, a més, viatjat, va respondre amb un bé, bé lacònic. En canvi, l’altre català em va explicar, entre renecs, que havia d’aprendre a parlar català correctament! Sí, home, sí, però com ha anat tot? Vaig insistir. És que a l’Expo Nagoia tothom parla català! Collons! (se’m va escapar, deuen ser influències del jefe). No va parar. Va encetar la despotricada i no va parar. El dissenyador del Pavelló espanyol, català!, el director del Pavelló espanyol, català! I, per si no n’hi havia prou, els japonesos contractats parlaven català!!!! Amb accent de Solsona, per acabar-ho d’adobar.

Ja veus, estimat lector. No cal patir per la nostra llengua. Sempre ens quedarà el Japó.

TdF desembre 2005

Aquests dies he acabat de llegir la Vida i època de Michael K., la història d"un jardiner que sempre mirava al terra. L"explica Coetzee (s"ha de llegir Cotxia, com si fóssim sudafricans de tota la vida), un escriptor que va rebre el Nobel de literatura un any després de ser descobert per una servidora, quin goig de dia!, em vaig sentir una entesa... Només m"havia passat amb en Gabo, cosa que no té mèrit, tothom havia llegit Cien años de soledad quan el colombià va passar per la caixa sueca. Però no ens distraguem del que interessa.

Deia que aquests dies he acabat de llegir la vida de Michael K., un jardiner de Sud-àfrica, concretament de Sea Point, que va nàixer desgraciat, amb la marca del llavi leporí i l"estigma de la marginació. Va passar la infància en una institució i la maduresa en  campaments de treball i reeducació, tot i que també va haver-hi intervals en la seua vida en què es va estar en una pensió, justament mentre treballava com a jardiner municipal, i en el camp, justament quan aconseguia escapolir-se dels campaments de guerra.

Quan vaig tancar la contraportada de la novel·la, acabada l"última pàgina de la història de K., vaig pensar que en cap moment se"ns havia dit si K. era blanc o negre. Algú preguntarà quina importància té això, i probablement sigue veritat, quina importància té? Sí que se"ns havia explicat, Coetzee ho fa d"una manera senzilla i encisadora, l"univers d"un no – ningú que, malgrat mirar al terra, malgrat l"actitud dòcil i submisa, portava a dintre el gen de la llibertat, incrustat entre pell i ossos.

Com? Que què vull explicar en aquestes línies? No ho sé, potser recordar que la rebel·lió no sempre es fa a crits, a vegades es porta en silenci.

El text anterior és un extracte de la ponència La potencia económica de un idioma: una mirada desde España, de José Luis García Delgado, rector de la Universitat Menéndez Pelayo, i de José Antonio Alonso. Va ser pronunciada a Valladolid en el marc del II Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, celebrat l"octubre del 2001. Algú pensava que eren lletres d"algun fanàtic catalanista? Bé, el resum és que la llengua deixada de la mà de Déu es perd, i els poders públics han de vetllar perquè això no passi.

I el mateix discurs que fan els defensors del castellà – espanyol a l"estranger – quan es refereixen al castellà, es pot aplicar al català, una llengua deixada de la mà de Déu a les terres d"Aragó. Els poders públics aragonesos han d"assumir la regulació de l"ús de la llengua, la seva protecció i, fins i tot, la seva provisió, la Menéndez Pelayo dixit.

De tota manera, com que tinc el dia generós, aprofito per demanar també a d"altres institucions que se sumin a la tasca enorme de prestigiar el català a l"Aragó. Així, l"Institut d"Estudis Catalans, ara que ha signat un conveni milionari, podria aprofitar per obrir una delegació a la Franja, de manera que la població sentís l"Acadèmia més propera, i ens estalviés, de passada, alguna vel·leïtat del tipus posem-nos a fer la nostra acadèmia. (No vull donar idees!)

Així, com que sóc dona, m"identifico amb el sexe femení. Com que visc en un medi urbà, m"identifico amb els habitants d"un medi urbà. Com que vaig nàixer en un medi rural, m"identifico amb els que van nàixer en un medi rural, és més, m"identifico amb tots els que van nàixer en un medi rural i van anar a parar a un medi urbà. Com que parlo castellà, m"identifico amb els que parlen castellà. Com que parlo català, m"identifico amb els que parlen català. Podríem detallar cada un dels atributs que descriuen el nostre ser nosaltres, el meu ser jo, i construir el trencaclosques de la pròpia identitat.

Si algú em preguntés què em sento més, dona o habitant d"un medi urbà, sincerament, no sabria què respondre. És el mateix que em passa quan em pregunten si em sento més castellanoparlant o més catalanoparlant, que no em puc decidir, perquè ambdós atributs em conformen, i si me"n carrego un, moro una mica amb ell.

Passa, tanmateix, que hi ha moments en què un dels meus atributs cau en desgràcia, per la raó que sigui, i llavors poso en marxa un mecanisme de reforç. Així, puc decidir posar més èmfasi en la defensa del català que en la del castellà, perquè estigui convençuda que el castellà ja porta molt camí fet, i el català està més necessitat, sobretot si pensem en La Franja, i més si pensem en el català a La Franja com a mitjà de comunicació pública, és a dir, en l"àmbit científic, artístic, polític o jurídic.

Entenc la identitat, crec que ja ho he dit, com a personal, no col·lectiva. I si té alguna cosa de social és que compartim atributs amb altres persones amb qui formem grups o comunitats. Tots nosaltres pertanyem a més d"una comunitat o grup, no a un de sol, i m"agradaria insistir en què si neguem algun d"ells, ens neguem en part a nosaltres mateixos.

Quan parlem de la identitat d"un poble, en la meva opinió ens estem referint als lligams que existeixen entre un grup de persones. Posem per cas que aquest nexe té a veure amb un territori determinat (no té per què, però prenguem-lo com a exemple). Els habitants d"aquest territori formen una comunitat caracteritzada per un o més atributs comuns, però cap d"aquests individus s"hi exhaureix: tots ells formen part d"un altre o d"uns altres grups amb atributs diferents.

Quan una comunitat se sent poc afirmada, o en inferioritat de drets o de llibertats o de privilegis o del que sigui que motivi una carència, es reafirma mitjançant reivindicacions que poden prendre diferents formes. Pot passar llavors que apareguin subjectes que, en l"intent de refermar el seu nexe d"unió, neguin altres nexes amb altres comunitats, negant-se alhora a ells mateixos i als seus companys de comunitat una part de la seva identitat.

A la Franja, el 90% de la població fa ús del català de forma habitual, però sempre en contexts informals, i això vol dir que es manté com a llengua domèstica. En l"àmbit públic, és a dir, en les relacions documentals amb les Administracions, amb les entitats financeres, amb els serveis públics, és pràcticament inexistent. Es donen circumstàncies curioses, com ara que els veïns d"una població escoltin un discurs de l"alcalde en castellà i, per altra banda, petin la xerrada pel carrer amb ell en català.

S"ha de dir que la introducció de l"assignatura de català a l"ensenyament primari i secundari ha permès estendre el coneixement escrit de la llengua pròpia d"aquest territori. Tanmateix, no és llengua vehicular i, per tant, els conceptes matemàtics, científics, històrics, ètics, el referent de nivell s"estructuren en castellà. I és que cal tornar a insistir en què l"ús públic documental, és a dir, en aquelles situacions realment importants, el castellà és predominant.

El castellà és una llengua de prestigi enfront d"un català que es manté com a llengua casolana, d"anar per casa: el castellà porta el vestit de mudar, i el català, la roba de diari.

En paraules de Humpty Dumpty, el castellà és qui mana.

Però som en un país democràtic compromès en la defensa dels drets i les llibertats, i un dels drets és el de la llengua. Els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l"individu i dels grups on s"integra siguin reals i efectives, i una de les llibertats és l"ús de la llengua pròpia en els territoris en què es parla tradicionalment i majoritària en tots els àmbits, tant públics com privats.

La Franja porta més de vins anys esperant que s"aprovi una Llei de Llengües que posi fi a la manca del dret i llibertat d"ús del català en el territori que la forma. Portem més de vint anys sentint com s"ha de tenir cura de la llibertat dels altres mentre se"ns demana que renunciem a la nostra. S"ha demostrat prou que La Franja és pacient, i ara és hora ja que els poders públics promoguin les condicions perquè els drets i les llibertats dels ciutadans de La Franja siguin reals i efectius.

El nostre Govern diu que aquesta tardor arribarà la Llei de Llengües, i ho hem de creure, hem de confiar que els nostres representants polítics sabran posar fi a una situació de desigualtat que genera, per definició, injustícia. Confiem que enguany sí, que es protegeixin els nostres drets i llibertats i que no es faci de manera tèbia, sinó valenta, perquè no estan en joc punts de vista, sinó els fonaments de la nostra societat, els que es basen en el respecte a les minories.

Esperem que el nostre Govern i els nostres diputats defensin una Llei de Llengües que reconegui de manera clara i efectiva que a La Franja es parla una llengua, el català, que cal promoure, protegir i impulsar perquè es tracta de promoure, protegir i impulsar els drets i les llibertats dels ciutadans.

Instal·lada a dos passes enrere de qualsevol lloc, he dedicat un temps a analitzar la situació de les llengües a l"Aragó, i he arribat a una conclusió que no voldria que paregués precipitada, ni molts menys interessada, ni tan sols producte d"una mirada miop – que la tinc, ho confesso: el castellà és una llengua en perill d"extinció, i cal unir esforços per defensar-la dels atacs d"altres llengües que, no per minoritàries, són menys letals.

El primer que cal tenir en compte és que després de segles d"analfabetisme generalitzat, l"escolarització en castellà no va aconseguir acabar en lo català. Lo castellà com a llengua exclusiva dels mitjans de comunicació tampoc no va fer que aquella gent que es diu de la Franja abandonés definitivament el mal costum d"utilitzar una llengua diferent del castellà, i molt menys a casa seua. Així, la victòria front a l"aragonès, que va rebre l"extrema unció fa uns anys, començava a veure"s enterbolida per uns escassos 50 mil habitants tossuts i entestats a continuar xapurrejant en un idioma de pagesos.

La instauració de la democràcia i la correcció política van permetre noves estratègies per dotar el castellà del rang que es mereix com a tercera llengua més parlada al món. Així, seguint la màxima bèl·lica "si no pots en lo teu enemic, alia"t en ell", es va prometre que algun dia les altres llengües diferents al castellà tindrien reconeixement oficial. Que no va ser una idea brillant és evident, ja que no només el català es va continuar parlant, i ara escrivint i llegint, sinó que l"aragonès es va començar a recuperar.

Així les coses, el Govern d"Aragó va instaurar uns premis a la creació literària en les tres llengües que havia reconegut en mala hora. Al castellà li corresponien dos convocatòries, una de narrativa i una altra de poesia, obertes a tots els espanyols, en una estratègia d"unificació de forces. A l"aragonès i al català, una respectivament, i restringides a creadors aragonesos. Les dotacions de l"aragonès i del català juntes sumaven la meitat de les dotacions del castellà.

Algú es pot creure que ni d"aquesta manera els perifèrics de l"est tossuts han deixat de parlar i ara escriure en llengües diferents del castellà? I no només això, sinó que un dels premis a la creació en castellà s"ha hagut d"eliminar perquè no s"hi presentava ningú!

Ara fa un temps, una colla de gent en bona intenció va intentar dividir els perifèrics de l"est dient que no parlaven una sola llengua, sinó moltes, i que no es deia català. Van inventar-se normatives noves de caràcter local, i fins van obrir la possibilitat que cadascú escrigués com volgués, perquè una llengua local, a la fi, és patrimoni individual i a casa seua cadascú fa el que vol. Aquesta estratègia no va complaure els intel·lectuals de les universitats, massa preocupats per la filologia i els estudis i massa poc per les qüestions polítiques.

En aquests moments, es fa el que es pot. Es convoquen places als departaments de cultura locals sense incloure el català com a requisit, els representants municipals es dirigeixen als seus electors en castellà, i es continua prometent una llei de llengües que, diuen, s"aprovarà per consens – algú ha oblidat que hi ha un partit que s"oposa frontalment a l"aprovació del català com a llengua cooficial perquè, afirmen, contra el criteri de filòlegs i membres de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, que a la Franja no es parla català?

S"acusarà als governants de tebiesa, però ja em direu què més poden fer per salvar el castellà enfront una llengua, el català, ara a més l"aragonès, tan forta que resisteix totes les agressions possibles.

Per això proposo a la gent de bona fe, als no contaminats per les modes, que s"afegeixen a la campanya Salvem lo castellà. I no, no estic de conya, només una mica emprenyada per tant sensibilitat que no té en compte més que els melics propis.