Si m’ho permeteu, diré que a la Franja Oriental d’Aragó es parla català, que negar això és com negar l’holocaust dels jueus a l’Alemanya nacionalsocialista, i que els mestres a l’Argentina no ensenyen amb accent d’Alcanyís.

He escrit el paràgraf anterior amb la voluntat manifesta que es publique. Podria ser que algú, algun homenot, trobés que són calúmnies o difamacions, o les dos coses, i em posés una denúncia. Podria ser que la denúncia fos el preludi d’un seguit de despropòsits com els que envolten el cas de l’Artur que, a hores d’ara, si no li ha estat possible d’anar a Fraga el 17 d’abril, deu ser en cerca i captura (!!!!!!!!!!!!!!). Senyor jutge, vol dir?

(amb tot el respecte per l’Artur i els altres damnificats)

Des de l"últim ababol, hi ha hagut massa notícies, i per això no sé quina vull comentar, si l"anunci de la inclusió del català a les escoles oficials d"idiomes d"Andalusia, si la projectada possibilitat d"estudiar la primària (i l"ESO també? No puc assegurar-ho, no vaig sentir bé la notícia, estava massa bocabadada) en català a Madrid, si la conversa amb una suposada funcionària que ha fet saltar fins i tot a la meua filla (la gran, vuit anys)... Oooohhhh, mama, què mentiders! Si jo enguany faig mates en castellà! (Tercer de primària, escola catalanista, Barcelona).

També podria escriure sobre els pannells informatius que ha instal·lat a Fraga l"Ajuntament, i que descriuen peces artístiques en perfecte bilingüisme castellà – castellà... Esclar, és que així tothom ho entén!

Sabeu què? Em quedo amb la transgressió, el tema de la jornada que s"ha celebrat el febrer a Fraga. Si més no, és original anomenar transgressió al que abans s"hagues dit naturalitat: parlar en la teua llengua sense por d"ofendre a ningú. Com diu? Descortesia? Quina pell més fina que tenen alguns!

Fa molts i molts anys, a principis del segle IX, vivia a Bagdad un califa que es deia Harun al-Raixid, així ho recullen els contes de les mil i una nits. Al-Raixid va enviar milers d’estudiants i erudits per tot el món a la recerca de manuscrits sobre ciència, filosofia i medicina per a traduir-los a l’àrab i fer gran la casa de saviesa de la capital de l’imperi àrab. Al-Raixid seguia el precepte de Mohamed, el profeta de l’Islam, que va encomanar a tots els musulmans que cerquessen la ciència a tot el món. Els àrabs tenien un gran interès per conèixer tot allò que els altres pobles pensaven i havien escrit. Era una cultura nòmada, com Mohamed, que no havia arrelat en la seua ànima la supèrbia del sedentari. El segle XII, el filòsof cordovès Averroes va denunciar públicament que hi havia molts musulmans que havien deixat d’escoltar veus estrangeres, que ja no volien dialogar, que les disputes s’havien instaurat a la casa de saviesa. Averroes va haver-se d’exiliar, perquè en la cultura musulmana havia començat a arrelar el sedentarisme.

Bagdad ha estat aquests últims mesos en les primeres planes dels diaris, altra vegada potser com a símbol de l’arabisme, i molts ens hem esgarrifat veient les imatges d’una guerra. Què us pensàveu? Diran alguns. I sí,tenen raó, les guerres són això, milers de persones mortes en els millors dels casos, amputades en molts, malauradament. Les disputes que denunciava Averroes encara continuen.

Aquests dies pensava en un llibre que va escriure Tahar Ben Jelloun, el novel·lista marroquí, arran de l’atemptat de l’onze de setembre a Nova York: L’islam explicat als nostres fills (edicions La Magrana). Ben Jelloun atribueix la decadència de l’Islam a la intolerància, a la pèrdua de la curiositat pel que pensa l’altre. I molt em temo que aquesta manca de curiositat per l’altre forma part també de la manera de viure occidental. De ben segur que podem trobar moltes causes a cada conflicte que hi ha en el món, les podem analitzar des d’un punt de vista d’interessos econòmics, religiosos, polítics, estratègics. També, i aquesta és la reflexió que em feia, des de com ens pensem a nosaltres mateixos.

Hi ha una manera de veure’ns que anomeno sedentària, perquè ens arrela en la forma que hem decidit ser, i no ens permetem de traspassar la porta de l’altre ni que l’altre traspassi la nostra. Fa molts i molts anys que hem decidit que aquest món és una selva i que hi hem de posar ordre. Quin ordre, es preguntarà algú? L’ordre de qui mana, com diria Humpty Dumpty, l’ou impertinent d’Alícia a través del mirall. Tanmateix, no ens funciona, sempre que hi ha un vencedor hi ha un vençut que esperarà la seva oportunitat per atacar.

Hi ha una altra manera de mirar-nos que no posa els ulls en el propi melic, sinó en l’altre, en qui està més enllà de nosaltres, i ens arribem a omplir del desig de barrejar-nos amb ell. És una forma de veure’ns que anomeno nòmada. Mohamed era el profeta de l’Islam, que vol dir pau. La pau, entesa des del nomadisme, no és un estadi entre guerres, sinó una voluntat de mestissatge entre individus que viuen plegats, que s’alimenten de la cultura i la forma de vida dels altres per enriquir-se i crear-ne de noves. I creen així un espai per al diàleg. En aquesta guerra televisada i impresa, les voluntats sedentàries s’han enfrontat, les d’aquells que no volen sentir ni saber res de l’altre. En les moltes guerres anònimes, altres voluntats sedentàries també s’enfronten per veure quina guanya a l’altra. I han oblidat que mai ningú no guanya, que tothom perd l’oportunitat d’enriquir-se amb l’altre, de ser nòmada.

TdF novembre 2003

Va ser una notícia repetida durant uns dies, i sempre que la sentia o la llegia, imaginava escenes de nines esblanquides que caminen com un saltamartí (o martina), que cusen missatges amb fils de colors, que intercanvien llenços brodats amb poemes, misèries, desitjos i alegries, o tristors. Dones que es comuniquen amb altres dones i inventen una llengua que ningú més coneix, una gramàtica que es cus i es dibuixa, una sintaxi de daurats i rojos i liles, que durant centenars d’anys es llega de mare a filla, de dona a dona. El nushu. Què bonic! Fins que s’acaba.

I a punt de començar l’hivern, vaig anar al sopar que organitzava l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Vilallonga a Barcelona, a l’hotel Ritz per més dades. Després de desar els abrics en el lloc adequat, ens van indicar, al meu acompanyant i a una servidora, que baixéssim les escales per prendre l’aperitiu. Cava, canapès, allò que ara se’n diu propostes, com ara xampinyons arrebossats farcits de fetge d’ànec (per cert, excel·lents), tàrtar de salmó i altres per l’estil.

El sopar es va fer en una altra planta, en tres o quatre o cinc salons oberts, perquè hi havia molta gent, amb un escenari, pantalles de vídeo i equip de so. Vam reconèixer diputats de tots els partits, membres de més d’un govern, polítics, catedràtics d’Economia, catedràtics de Dret, empresaris, persones relacionades amb la cultura, directius d’entitats financeres de les Illes Balears, del País Valencià, de Catalunya d’Andorra i de la Catalunya Nord. També, esclar, l’Eliseu Climent, culpable, d’alguna manera, si se’m permet, d’aquell desplegament. Vam saludar i vam petar la xerrada amb algunes persones que coneixíem, vam conèixer d’altres, i vam assistir al lliurament de les beques d’investigació i la presentació de diferents estudis que s’han portat a terme amb l’impuls de l’Institut Ignasi Vilallonga. Vam sentir també que de tant en tant es parlava de la incorporació de l’Aragó empresarial i acadèmic a aquesta iniciativa. Durant el dia, s’havia celebrat el Congrés Euram, que havia aplegat diferents ponents a l’entorn de la necessitat d’establir una Euroregió mediterrània.

Quan vam sortir al carrer, i mentre caminàvem cap al pàrking, amb el fred em van venir a la memòria les saltamartines cosidores i la seva llengua perduda, i se’m va ocórrer que potser no es tractava de tenir la més bella llengua, sinó la més útil. El nushu va morir perquè ja no interessava a ningú. I el català potser sobreviu perquè serveix, encara que aquestes lletres impreses no puguen competir amb les delicades lletres de fil que van viure a la Xina.

TdF gener de 2005

Si Pere Calders i la seva Invasió subtil m’havien fet somriure, els fets de la Solsona connection em van fer saltar les llàgrimes de les riallades. M’explico.

Per si algú no se n’ha assabentat, enguany s’ha celebrat l’Exposició Universal al Japó, amb Pavelló espanyol inclòs. Ja sé que per aquí estàvem ocupats – o no, esclar, la gent s’ocupa amb el que vol o pot -  amb les preparacions de Saragossa com a seu de la propera edició el 2008.

Servidora, per allò dels cigrons, va col·laborar en l’organització de la Setmana Catalana a l’Expo Nagoia japonesa, i s’ho va passar d’allò més bé. Algú pregunta per què? Bé, bé, tant se val, ho explicaré igualment.

L'organització de la participació espanyola va decidir que una part del pavelló havia de ser destinat a exposicions temporals de les Comunitats Autònomes que formen aquest país nostre. Per això, el mes de maig passat, Catalunya – ehem... dos persones, representants d’allò que se’n diu la diversitat, m’explico, una amb els vuit o setze cognoms catalans i una altra integrant del grup que fa anys es va anomenar els altres catalans – va viatjar fins a l’Orient llunyà per donar un cop d’ull a les instal·lacions i enllestir els preparatius corresponents per celebrar la Setmana Catalana coincidint amb l’Onze de Setembre. La que subscriu no va pujar en aquell avió, es va quedar al despatx ocupada en altres assumptes. De fet, mai no ha trepitjat territori nipó. Ni falta que fa, com diria Calders.

Quan Catalunya – les dos persones – va tornar a Barcelona, vaig preguntar com havia anat tot. El català dels setze cognoms, que és, a més, viatjat, va respondre amb un bé, bé lacònic. En canvi, l’altre català em va explicar, entre renecs, que havia d’aprendre a parlar català correctament! Sí, home, sí, però com ha anat tot? Vaig insistir. És que a l’Expo Nagoia tothom parla català! Collons! (se’m va escapar, deuen ser influències del jefe). No va parar. Va encetar la despotricada i no va parar. El dissenyador del Pavelló espanyol, català!, el director del Pavelló espanyol, català! I, per si no n’hi havia prou, els japonesos contractats parlaven català!!!! Amb accent de Solsona, per acabar-ho d’adobar.

Ja veus, estimat lector. No cal patir per la nostra llengua. Sempre ens quedarà el Japó.

TdF desembre 2005

Es demana una aportació individual, voluntària, de 10 euros, per poder pagar eixa multa desorbitada. I jo em pregunto, què són 10 euros pel català? Res, si realment fossen pel català. Però és que seran per les arques d"un estat que no deixa d"ofegar amb arguments que resulten ben poc sòlids en l"era de la globalització, una paraula que omple la boca de molts polítics, però, per desgràcia, és ben poc present en les seues maneres de fer. Arguments tècnics -en l"època de la tecnologia!!!! - són els que servissen per limitar el número de canals de televisió que es poden rebre mitjançant la tecnologia digital no-de-pago.

No m"entengueu malament, no vull dir que em parega malament pagar els 10 euros. Al contrari, m"agradaria que es pugués recaptar el doble del necessari i demostrar que som molts els que volem continuar disfrutant de la llibertat d"expressió i del dret a la informació, i en català. Però no em direu que no és una llàstima que algú puga fer-los servir per brindar a la nostra precària salut.

Em van venir al cap les cabòries de Bateson mentre llegia que un mosso d’esquadra havia multat un camioner per portar la documentació de trànsit, des de l’Ampolla a Sant Celoni, en català. Resulta que una directiva europea exigeix que les cartes de port de mercaderies perilloses estiguen escrites en la llengua oficial del país d’origen. El director general de la policia de Catalunya ha titllat la multa d’excés de zel, i ha anunciat que no es tramitarà, i esclar, amb el rebombori que va hi haure! Segons la multa, el català no és llengua oficial del país d’origen del camió, a pesar de l’article 3.2 de la Constitució espanyola (“la resta de llengües espanyoles seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”) i de l’article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (“el català és la llengua oficial de Catalunya”). Potser és que hi ha qui juga a construir un ordre que ja té prèviament definit! Si això passa a Catalunya, que ens agafen confessats!

“No volem sotmetre cap llengua”, va dir Víctor García de la Concha, director de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i va subratllar que en els països on es fomenta l’aprenentatge de l’espanyol s’ofereix “la forma de comunicar-se amb més de 400 milions de persones”.

“La llengua té un poder espiritual i afectiu que canvia la vida de les persones, expressa la nostra manera de ser”, va afirmar l’escriptor Tomás Eloy Martínez.

Als Estats Units, “ser bilingüe comporta millors salaris. Ser bilingüe sabent espanyol és un gran avantatge que dóna diners”, anota Amparo Morales, investigadora de l’Acadèmia Porto-riquenya de la Llengua.

L’economista en cap del BBVA a Colòmbia, José Luis Escrivá, reconeix que “l’idioma dels economistes és l’anglès”, però precisa que als Estats Units, el quart país amb més hispanoparlants, almenys 42 milions de persones s’expressen en castellà.

A Espanya, l’espanyol té una participació del 15% en el Producte Interior Brut (PIB), segons l’Instituto Cervantes.

L’acadèmic veneçolà Rafael Arráiz sosté que “la relació entre llengua i economia té molt a veure amb els centres de producció de coneixement i tecnologia”.

Això, retalls de premsa de finals de març, sobre el IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola, que es va celebrar a Cartagena d’Índies.

Per part de la Generalitat de Catalunya, hi va assistir Josep M. Carreter, director general de Patrimoni Cultural, que va destacar, en la seua intervenció, que Viladrich i Fraga representen molt bé el punt de trobada entre Aragó i Catalunya. Jo afegiria que també la llengua representa un bon punt de trobada, en eix cas, la puntada de peu a la llengua, i és que el sinyor director general de Patrimoni Cultural va intervenir en castellà! I, o bé no sap que a Fraga es parla català i, per tant, no està capacitat per dirigir el que dirigeix, almenys intel·lectualment, o bé ho sap però tant li fa, i llavors no n’està capacitat, almenys moralment. En tot cas, és el seu punt particular de trobada amb la llengua, ja que la sinyora Almunia també es troba més còmoda en castellà.

Jo volia escriure que em va agradar molt la reflexió d’en Ferran Sàez, que el polític ha de parlar des del cor per arribar al cervell dels ciutadans, i no parlar des del cervell per arribar al cor dels votants, perquè llavors és un demagog, i mira què ha eixit.

La Voz del passat 3 de maig, publicava un escrit firmat per Angel Hernández Galicia, president d"Amics de Fraga i de la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (Facao) titulat "Fraga no se lo merece", on es denunciava la proliferació a la nostra ciutat d"adhesius amb el lema "Fraga catalana". Els adhesius, efectivament, s"havien enganxat en cartells electorals, portes d"entrada a centres públics, mobiliari urbà i altres.

El Sr. Hernández va aprofitar estes pàgines per afirmar quin era l"origen dels adhesius, i va aprofitar també per carregar contra l"equip de govern municipal de la legislatura anterior.

En l"escrit, al·ludís a la possibilitat que l"Institut d"Estudis del Baix Cinca haja finançat els adhesius a través de la subvenció que ha rebut de l"Ajuntament de Fraga, i que haja contribuït a malmetre, ni que siga temporalment, mobiliari públic i privat de Fraga.

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc, i la policia local va enxampar Angel Hernández Galicia enganxant els adhesius amb el lema "Fraga catalana", i va haver d"admetre que ell mateix els havia imprès a casa seua. Ángel Hernández Galicia va fer declaracions a diferents mitjans de comunicació i va afirmar que l"objectiu de la seua actuació era reactivar el debat del català a Fraga.

No detallarem la consideració ètica que ens mereix una persona capaç d"estes maniobres de difamació contra persones i entitats de les nostres comarques. Sí que volem aprofitar l"oportunitat que ens oferís La Voz per exposar que l"Institut d"Estudis del Baix Cinca, com a entitat filial del Instituto de Estudios Altoaragoneses, treballa per la conservació i la difusió del patrimoni cultural i social de la nostra comarca, entre el qual es troba la llengua. Per fer-ho possible, col·laborem amb les administracions locals, comarcal i autonòmica i també amb altres entitats socials i culturals de Fraga i del Baix Cinca. A més de la coordinació amb altres centres d"estudis filials del Instituto de Estudios Altoaragoneses, ens coordinem especialment amb el Centre d"Estudis Ribagorçans i l"Associació Cultural del Matarranya, ja que compartim determinats objectius i algunes actuacions, com ara l"edició de la revista mensual Temps de Franja i l"edició de col·leccions sobre literatura en català escrita per aragonesos o persones relacionades amb l"Aragó.

Entre les activitats de l"Institut d"Estudis del Baix Cinca es troba la publicació de llibres sobre temàtica comarcal, l"organització de cursos de català per adults, l"organització de xerrades i conferències sobre temàtiques d"interès local i comarcal, l"atorgament de premis a la normalització lingüística i de beques a la investigació sobre temàtiques d"àmbit comarcal, recull de vocabulari i modismes propis del català parlat als pobles de la nostra comarca o la reproducció d"escultures trobades en el jaciment romà de Vil·la Fortunatus.

A cap memòria d"actuacions ni a cap programació d"activitats de la nostra entitat pot trobar ningú la d"embrutar el mobiliari públic i privat ni la difamació de persones ni d"entitats.

Per últim, l"Institut d"Estudis del Baix Cinca no dóna suport a cap opció política. Els socis de l"Institut d"Estudis del Baix Cinca, i entre ells els membres de la Junta Directiva, tenen absoluta llibertat per optar políticament per aquell partit o opció que millor els convinga, i prova d"això és que podem afirmar amb orgull que entre els nostre socis n"hi ha que estan adscrits a diferents partits polítics i n"hi ha molts, la majoria, que no mantenen cap activitat política que no siga la pròpia de qualsevol ciutadà.

L"Institut d"Estudis del Baix Cinca és una entitat amb més de vint anys de trajectòria seriosa, i és un referent per a molts ciutadans de Fraga, Miralsot, Mequinensa, Torrent, Saidí, Villella, i també Ontinyena, Candasnos, Belver o Ballobar. Per tots, i per l"aportació voluntària que fem en favor del patrimoni social i cultural del Baix Cinca, exigim del senyor Ángel Hernández Galicia i dels membres de Facao, entitat que també presideix i que aprofita qualsevol oportunitat per calumniar la nostra entitat o les persones que la dirigeixen, exigim respecte.

Per últim, ara que el senyor Ángel Hernández té la dignitat qüestionada, esperem que tinga la suficient grandesa per demanar disculpes públicament.

Junta Directiva

Institut d"Estudis del Baix Cinca

Com si hagués pitjat un resort, em va venir al cap l’assaig que el mateix dia presentava a Barcelona Miquel Pueyo (filòleg, lleidatà i, ara, a més, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya), El fantasma de la mort del català. Pueyo, interessat acadèmicament per la sociolingúística i la política lingüística, sosté que cal superar la cultura de la derrota i incrementar la nostra autoestima com a parlants de la mateixa llengua que Ramon Llull, Antoni Gaudí o Pau Casals, podem afegir que Joan Miró, Jesús Montcada, Salvador Dalí, Salvador Espriu, Joan Maragall, Mosén Cinto Verdaguer, Joan Martorell, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra i molts que em deixaria pel camí perquè no m’hi caben. La veritat, sí, és un orgull saber que tots deien bon dia i que molts continuem la tradició de saludar amb aquest bon desig.

També remarca Pueyo, en el mateix assaig, que cal abandonar l’expressió “la situació del català” i abonar-se a una altra de més acurada: “les situacions del català”, que són concretament set. El seu plantejament de col·laboració entre les diferents administracions competents en cada territori com una fita assumible, confesso, m’omple d’il·lusió.

De cop, recordo com Lluís Llach, farà tres o quatre anys, mentre parlàvem de la Franja i del català i coses per l’estil, es va referir a les causes perdudes, i, la veritat, em va caure fatal. Imagino que la lamentació no engresca a determinada gent, però d’altres, és veritat, amb la lamentació es posen les piles, com diu l’amic Hèctor Moret.

L"altre dia - de fet, quan es llegisquen aquestes línies serà "fa unes setmanes" - n"hi havia un que destacava en un titular que L"IEC prefereix parlar de "països de parla catalana". La notícia, pel que vaig entendre, venia motivada per la targeta promocional d"un simposi titulat "Els països de parla catalana i Europa durant la darrera centúria", organitzat per l"Institut d"Estudis Catalans, l"IEC. Em va cridar l"atenció la notícia, perquè no sabia que ho fos.

M"explicaré. Jo tenia entès que una notícia se selecciona d"acord amb criteris de novetat, actualitat i interès. La novetat, esclar, es refereix a esdeveniments desconeguts pel lector; l"actualitat, a informació sobre fets actuals en relació a la periodicitat del mitjà; i l"interès té a veure amb informacions significatives per a la comunitat a la qual es dirigeix el mitjà de comunicació. Demano disculpes si els aclariments són obvis.

Tenint en compte que a l"article 2 dels Estatuts de l"IEC es llegís textualment que "l"àmbit d"actuació de l"Institut d"Estudis Catalans s"estén a les terres de llengua i cultura catalanes", i que els estatuts són públics, vaig descartar el criteri de la novetat. Pel que fa a l"actualitat, bé, tenint en compte que es van aprovar fa sis anys, i que es tracta d"un diari i no d"un mitjà sisanual o com es diga, tampoc no servia aquest valor. Ja només quedava l"interès. Quin interès hi ha a destacar que l"IEC utilitza la fórmula "terres de parla catalana", amb la qual el conjunt dels territoris se senten més còmodes que amb la polititzada "països catalans"? En això estava entretinguda fa uns dies, o unes setmanes.

Palau Montcada de Fraga, 12 de gener de 2007

Programa inaugural

L’aigua, factor de desenvolupament econòmic

16:30 hores

Obertura a càrrec de l’Institut d’Estudis del Baix Cinca

Benvinguda a càrrec de Vicente Juan, alcalde de Fraga

Ponents:

José Luis Pérez, president del Canal d’Aragó i Catalunya

Eugeni Nadal, expert en gestió d’aigua

Magí Raventós, gerent del Grup Codorniu

18:30 hores

Inauguració CINGA FÒRUM, a càrrec de:

José Antonio Guzmán, secretari general d’Agricultura i Alimentació del Govern d’Aragó

Jordi Beltran, secretari general d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya

19:00 hores

Refrigeri

Fa cent anys, es va inaugurar el Canal d’Aragó i Catalunya, una de les obres hidràuliques més importants de l’Estat, amb una superfície total de reg de 98.000 hectàrees. Desenes de famílies es van desplaçar als marges del Canal, moguts per la certesa que l’aigua portaria riquesa. I així ha estat: el Baix Cinca, juntament amb les comarques veïnes d’Aragó i Catalunya, han esdevingut la principal zona productora de fruita d’Espanya. Alhora, també, les aigües del Canal serveixen per regar conreus de cereals i farratges, base de l’alimentació d’una important cabana ramadera.

A l’entorn de l’aigua, i cent anys després de la inauguració d’una obra que va transformar radicalment la nostra comarca, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca ha volgut iniciar el cicle CINGA FÒRUM, un espai de trobada i debat sobre temes econòmics i socials relacionats amb la nostra comarca, i que també repercuteixen en les comarques veïnes d’Aragó i Catalunya.